« Obama: l’èxtasi i l’agonia | Inici | Dia internacional de la dona: algunes xifres »
Després de la crisi: raons per l’optimisme
Per Raimon Obiols | 6 March, 2009
Imprimir
Ahir vaig comparèixer davant la comissió d’acció exterior i de la UE del Parlament de Catalunya. La veritat és que tinc una mica de mala sort amb aquestes compareixences. La darrera havia estat el juny del 2005, en un moment marcat per la sotragada dels vots contraris a la Constitució europea, a França i el Països Baixos. Ara ho he fet en un moment marcat dramàticament pel descabdellament de la crisi econòmica. La meva intervenció se centrà en aquesta qüestió dominant. No podia ser d’altra manera. Vaig plantejar la meva opinió sobre la crisi i sobre els reptes que ens planteja. Si algú hi està interessat pot consultar, d’ací uns dies, el Diari de Sessions.
Però jo no voldria resumir ara la meva intervenció, sinó al debat que produí, que em sembla que va ser bastant interessant. El portaveu de CiU em va retreure que la meva intervenció havia estat “pessimista” i podia induir al “desànim”, afegint que si “veniem” aquest tipus de missatge en les properes eleccions europees les coses no ens anirien gens bé. Jo li vaig contestar que no havia comparegut a la comissió parlamentària per “vendre” res en particular, i menys a fer campanya electoral, sinó a exposar com veia la situació europea, de la manera més franca possible. Li vaig recordar el què és una definició clàssica del pessimista: un optimista informat. Li vaig dir que era la realitat del moment la que era pessimista, i no pas jo. I li vaig enumerar les raons per les quals jo soc optimista sobre la sortida de la crisi. És sobre això darrer que voldria resumir les meves previsions positives sobre la sortida de la situació actual.
No hi ha crisi que no s’acabi. L’actual és greu i no serà cosa de quatre dies. Durant el seu desenvolupament a Europa hi ha una sèrie de riscs que caldrà conjurar, en especial el sorgiment de tendències al proteccionisme, al nacionalisme econòmic i a l’afebliment o la ruptura de la solidaritat imprescindible entre els Estats membres, amb les seves eventuals conseqüències d’alentiment o paràlisi del procés d’integració política europea. Però si les coses es fan raonablement bé aquests perills seran evitats i la crisi servirà per avançar, en termes de major coordinació econòmica, reforma de les institucions i desenvolupament de noves estratègies de canvi. Si a final d’any s’obté la ratificació per tots els països del Tractat de Lisboa, aquest camí de rellançament europeu s’obrirà com a nova oportunitat.
Aleshores, allò que cal des d’ara, ultra exigir les coordinacions i les reformes urgents i imprescindibles, és començar a plantejar l’escenari de sortida positiva de la crisi, i desenvolupar i popularitzar les idees-força que ens son necessàries per tal d’agregar les energies i les voluntats a l’entorn d’uns grans objectius europeus progressistes. Tothom coincideix almenys en una cosa: les coses després de la crisi seran molt diferents. Allò que ha d’interessar-nos apassionadament és que aquestes diferències marquin uns canvis positius. En aquest sentit hi ha quatre aspectes que crec que cal destacar.
Primer: s’ha acabat el període de domini del fonamentalisme de mercat, impulsat en les darreres dècades pels neoliberals i els neocon. Cal estendre un nou paradigma dominant que revaloritzi el paper de la política i del sector públic (també, fonamentalment, de la política i del sector públic europeus). Cal un gir a Europa, de la mateixa manera que s’està produïnt als EUA amb Obama.
Segon: la crisi obre una enorme oportunitat per a superar la cultura imperant del “tot mercat“: nous valors post-materialistes poden esdevenir dominants en el terreny de la solidaritat, de la sostenibilitat, dels drets i deures del món del treball, de la sobrietat i qualitat socials, de la responsabilitat internacional d’Europa. Després de l’època del consumisme a ultrança, de l’apoteosi barroca del diner, podem obrir un nou cicle marcat pel que el meu homònim Raimon Panikkar anomena la “desmonetarització” de la cultura, de la vida social i política, dels valors.
Tercer: una palanca fonamental per a la reactivació econòmica és la evolució vers un nou model productiu i de consum: energies renovables, indústria verda, noves tecnologies en el marc d’un paradigma, ja no desitjable sinó necessari, de desenvolupament sostenible. La sortida de la crisi a Europa serà de creixement verd o no serà.
Quart: En el fons, com diu un amic meu, Quico Sabaté, que és l’home més lúcid que mai he conegut, estem davant una crisi, no únicament del projecte hegemònic neoliberal, sinó del capitalisme. Les experiències del segle XX ens han ensenyat que és un error tràgic recòrrer el brusc viatge rupturista cap a un sistema alternatiu, i que cal sempre desenvolupar els canvis en el terreny de la democràcia. Però la vella antinomia “socialisme o barbàrie” recobra una nova i viva actualitat. Mentre es desenvolupa un projecte global alternatiu viable de nou socialisme, l’antinomia és “capitalisme o ètica“. En aquest sentit, la sortida de la crisi (i aquesta és una raó adicional per a l’optimisme de la voluntat) implicarà una reactualització del compromís moral i polític de les noves generacions, revoltades contra la indecència de la realitat capitalista, i la possibilitat d’una innovació profunda, d’un nou cicle del projecte socialista a Europa i al món.
Categories: Mediterrani, Parlament europeu, Politica europea | Sense Comentaris »