« Sobre les citacions textuals i l’us de les cometes | Inici | La crisi i Europa »
La reunió de Berlin
Per Raimon Obiols | 22 February, 2009
Imprimir
A Londres, el proper 2 d’abril, els dirigents dels països que integren el G20 es reuniran per tal d’abordar un pla d’accions per combatre la crisi econòmica mundial. De cara a aquesta reunió, de moment, no hi ha unes posicions europees coordinades. No hi ha una política europea comuna per fer front a la crisi financera i bancària ni, menys encara, per adoptar mesures coordinades de rellançament. Pel contrari, tendeixen a augmentar les temptacions proteccionistes en el propi àmbit del mercat interior europeu.
Per tal d’afrontar aquesta situació, avui s’han reunit a Berlin deu dirigents europeus: els caps de govern d’Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, Espanya i els Països Baixos, més el de Txèquia (que aquest semestre presideix el Consell), així com Barroso de la Comissió, Trichet del Banc central europeu i Juncker per l’eurogrup (que reuneix els ministres de finances de la zona euro). És una reunió important. Veurem què en surt.
Diuen que hi ha bastanta entesa entre els governs alemany i francès i que, en canvi, hi ha discrepàncies entre aquests i el premier britànic, Gordon Brown. “La superestructura britànica, formatejada per a la desregulació, ho bloqueja tot“, ha comentat una font de la Cancelleria alemanya, segons Le Monde. A més, hi ha una inquietud creixent dels països petits enfront dels grans; sobretot dels països de l’Europa central i oriental, que estan essent brutalment colpejats per la crisi. Temen que l’agreujament de la situació porti als governs de les economies més grans a adoptar programes proteccionistes. El govern francès, en particular, és criticat pel seu pla de suport de 6.000 milions d’euros a la seva indústria automobilística.
A l’Europa central i de l’est hi ha una situació molt dolenta. Ja s’ha cobrat una vÃíctima política amb la caiguda del govern de Letònia. Vint anys després de la caiguda del mur de Berlin, està apareixent un nou risc de divisió entre l’Europa occidental i la dels països centre-orientals. Aquests han recolzat la seva marxa econòmica en una dependència forta de les inversions estrangeres. L’essencial del seu sistema bancari és sota el control de grups europeus occidentals (austriacs, alemanys, italians, belgues, holandesos, francesos, etc.). Amb la crisi, aquests grups repatrien al seu país d’origen una part dels capitals, i estrenyen fortament les condicions del crèdit a les empreses locals. Quan a més hi ha una depreciació de les monedes, es genera una situació pèssima. É el cas de zloty polonès, que ha perdut més de la meitat del seu valor en relació a l’euro, en pocs mesos. Aquests països temen que els ajuts públics acordats als bancs en el seu país d’origen impliquin una acceleració del repatriament de capitals, que condemnaria les seves filials de l’Europa oriental.
Francesos i alemanys diuen que volen portar a la reunió del G20 propostes concretes per a regular els mercats i els actors financers; concretament controlar els “forats negres” de les finances que signifiquen els paradisos fiscals i els hedge funds (fons especulatius). Pel que fa als paradisos fiscals, es planteja, a Europa, la qüestió d’Andorra i Mónaco (que Le Monde titlla, curiosament, de “dependències franceses“), així com de Liechtsenstein: són els tres Estats europeus que figuren a la llista de paradisos que la OCDE establí any 2000.
Le Monde diu que, sobre els hedge funds , francesos i alemanys “voldrien poder investigar en profunditat els comptes“, mentre que les posicions britàniques s’acontentarien “amb simples informacions subministrades voluntàriament pels gestionaris a les autoritats de control“.
Tampoc hi ha una posició comuna pel que fa a la manera de sanejar els bancs. Le Monde cita un expert: “els dirigents es posaran d’acord sobre la necessitat de netejar el balanç de les banques però escolliran les modalitats que prefereixin“. Sense ser un expert en la matèria (és el mínim que puc dir), a mi em sembla que mantenir aquesta situació és un disbarat.
En canvi, sembla més fàcil un acord sobre qüestions com l’ampliació del paper i dels mitjans del FMI i del Fòrum d’estabilització financera. (Els participants han acordat doblar la seva contribució al finançament del FMI).
Categories: Parlament europeu, Politica europea, Treball | 3 Comentaris »
February 22nd, 2009 a les 18:00
La sortida de la crisi, requereix d’estratègies pura i simplement d’esquerres. Qui pot aplicar-les en aquest moments en una Europa dominada per la dreta i per l’extrema dreta?
February 22nd, 2009 a les 19:11
Bona pregunta. La meva hipòtesi és que, en els propers anys, una conseqüència política de la crisi serà el retorn de les forces d’esquerra i centre-esquerra als governs de distints països europeus. Però reconec que aquesta opinió potser peca d’optimista. Ja ho veurem. En tot cas i de moment, com més esquerra hi hagi al parlament europeu, millor.
February 22nd, 2009 a les 20:11
Hi ha la distinció dreta-esquerra, però també la distinció Europa-no Europa. Aquesta serà molt important. Si no hi ha Europa, com a resposta coordinada a la crisi, tindrem problemes molt peliaguts, amb lluites econòmiques i polítiques entre els Estats, populismes i perllongació de la crisi.