« We are all Socialists now | Inici | Sobre les citacions textuals i l’us de les cometes »
La qüestió vital que avui es planteja a Europa
Per Raimon Obiols | 14 February, 2009
Imprimir
En aquest període de tempestes financeres i econòmiques provocades pels anys de desregulació neoliberal a ultrança, la qüestió vital que es planteja a Europa és quina serà la resposta política dominant a la crisi.
És a dir, la qüestió de saber si hi haurà respostes (per entendre’ns ràpidament) de tipus “Obama“, amb majories de govern més progressistes i responsables, o bé si dominaran respostes en forma d’explosió dels populismes (d’extrema dreta, d’esquerra de protesta o dels identitarismes i nacionalismes).
Si es produeix de manera dominant aquest segon tipus de respostes, estem aviats. No crec que s’arribin a configurar dictadures, com succeí amb els feixismes dels anys 30, però sí governs de dreta autoritaris i sense escrúpols, que estimularan les pors de la gent, sobretot amb plantejaments xenòfobs. De fet, a l’Itàlia berlusconiana ja ho veiem en marxa, i sembla que una llarga temporada. L’hegemonia d’aquest tipus de governs podria arribar a significar una veritable implosió del projecte d’unitat europea. Tindríem un llarg periode de rivalitats econòmiques entre els Estats, de dúmping social i fiscal (amb les corresponents ofensives contra els sindicats), i de ressorgiment dels discursos i confrontacions nacionalistes a Europa.
Una gran lliçó que el cas italià ens proporciona és que les divisions en el camp de l’esquerra i el centre-esquerra són absolutament nefastes. La primera possibilitat (els efectes “Obama” a Europa, per entendre’ns, de noves majories progressistes i europeístes) és la que ens cal perseguir aferrissadament i amb la màxima unitat possible.
Ens hi juguem moltíssim. En depèn que el procés d’unitat europea continui, que es pugui desenvolupar una resposta coordinada a la crisi financera i bancària, que es mantinguin els models solidaris de l’Europa social, que hi hagi una política decidida de rellançament econòmic.
Una conclusió política que s’imposa, en aquest sentit, és que cal reforçar els socialistes i socialdemòcrates europeus com l’element més potent per impulsar aquesta perspectiva. A Europa calen majories de progrés en els diferents països i cal, en el Parlament europeu, una entesa de progrés. Això implica que els socialistes siguin forts, actïin units al voltant del programa del PSE, i estiguin oberts a la col.laboració i a les aliances amb el conjunt de l’esquerra i el centre-esquerra. Implica també la necessitat que en el camp de l’esquerra no socialista es prescindeixi de les polítiques de confrontació i divisió. La punyetera mania de dividir-se i escindir-se permanentment hauria de quedar com una trista experiència de les esquerres del segle passat.
Categories: Parlament europeu, Politica europea | 2 Comentaris »
February 14th, 2009 a les 17:15
Muy acertado. Es la izquierda moderada la que debe liderar un proceso federal europeo que permita someter al mercado y a la globalización.
PD:Aunque tarde, gracias por aquella votación sobre inmigración en la que usted y Borrell salvaron la dignidad del socialismo español.
February 17th, 2009 a les 7:43
Muchas gracias!