« “Més militants a Wall Street i menys a Porto Alegre” | Inici | Els guetos imaginaris »
Causa comuna: l’herència i la promesa
Per Raimon Obiols | 25 September, 2007
Imprimir
No té sentit plantejar una “refundació” del catalanisme: és innecessari, és pretenciós, és confús i, el que és pitjor, és confusionari. Allò que cal és debatre sobre la millor manera de concretar, en termes de present i de futur, l’herència i la promesa del catalanisme.
No hi ha, en aquest sentit, cap plantejament útil que pugui sorgir d’una ruptura (i una “refundació” és una ruptura). Som hereus d’un passat, i sols si som fidels a aquesta herència serem hereus del futur.
Succeeix que aquest passat del catalanisme és plural: d’ací que la idea de “casa comuna” del catalanisme implica un trencament addicional; com un intent d’importar altres models (el del nacionalisme basc, per exemple, que ha mostrat a bastament els seus límits i contradiccions).
La qüestió nuclear de l’actual debat sobre el futur del catalanisme és quin sentit ha tingut, té i ha de tenir el seu projecte general. Aquest sentit no ha estat ni és, ni ha de ser, en el seu mainstream, en els seus corrents majoritaris, un sentit de xoc d’identitats, de divisió comunitària en funció de les subjectivitats ciutadanes, sinó d’unitat cívica i democràtica, de reconeixement col·lectiu de la nostra pluralitat, i d’una promesa de futur compartida per ciutadans i ciutadanes que constitueixen un sol poble. Tal com s’expressà en els termes de la Transició, avui encara vigents, vàlids més que mai pensant en el futur: “som i serem un sol poble” o “la llengua no ens dividirà“.
Parlo de reconeixement en diversos sentits: reconeixement de nosaltres mateixos com a poble, en primer lloc: un sol poble, amb un present i un futur compartits. Reconeixement, també, per part dels altres. La història del catalanisme fins avui mateix només es pot entendre com un procés de lluita pel reconeixement i la reconeixença per part de nosaltres mateixos i dels altres. I també de promesa, en termes de futur, de capacitat de futur. Volem reconèixer-nos i volem que se’ns reconegui en termes de realitat viva i de capacitat de realitzacions futures: no únicament en allò que som sinó en allò que volem ser i que podem ser.
Si en el recorregut històric del catalanisme hi ha hagut molts moments de confrontació i de lluita, ha estat justament per la raó que aquest s’enfrontava a obstacles, sovint brutals i opressius, al lliure desenvolupament de la capacitat col·lectiva de construir lliurement un futur comú, de satisfer una promesa de futur millor, pels coetanis i per les futures generacions. La dinàmica en marxa del catalanisme, en les seves plurals expressions, ha tingut, amb grans encerts i no pocs errors, aquest denominador comú: l’ intent de superar els obstacles de reconeixement i de capacitat, tant en el camp extern (la negació i el menyspreu, els intents d’ofegament del fet viu de Catalunya en termes lingüístics, culturals i polítics, etc.) com en el camp intern (la feblesa de la consciència col·lectiva, les divisions populars, els retards i les mancances de la societat civil i de l’obra de govern, el dèficit de projectes col·lectius, etc.).
Qualsevol intent gesticulador i radicalitzant de negació d’aquesta herència, de distorsió de la seva formulació compartida (i de la seva semàntica) no seria una passa endavant sinó un afebliment. Ni “casa comuna“, doncs, ni divisions maniquees en nom del “sobiranisme” sinó, pel contrari, “causa comuna“, debat compartit i lliure determinació del poble a través de les eleccions i del procés democràtic. Aquesta és la herència i la promesa del catalanisme, a les que ens hem de mantenir fidels.
Categories: General, Política catalana | Sense Comentaris »