« “Enquestes deliberatives” a Brussel·les | Inici | Causa comuna: l’herència i la promesa »
“Més militants a Wall Street i menys a Porto Alegre”
Per Raimon Obiols | 24 September, 2007
Imprimir
“Necessitem més militants a Wall Street i menys a Porto Alegre“. Aquesta frase poc afinada (perquè a Wall Street s’hi poden trobar taurons borsaris, multimilionaris globals o doctrinaris ultraliberals, però rarament militants), però en tot cas molt il.lustrativa, és d´un article recent d´un dels propagandistes que voldrien dinamitar la majoria d´Entesa per restaurar un govern nacionalista “neocon” i aconseguir el suport subordinat d´ERC.
Assistim, en els mitjans i en el joc polític, a una nova temptativa d’impostura per col·locar els catalans sota la direcció de la dreta, en nom de la identitat. En aquest sentit, la fòrmula “més Wall Stret i menys Porto Alegre“, que certament no passarà a la història del periodisme polític català, té en canvi el mèrit de la sinceritat. Assenyala allò que hi ha al darrere i en el fons de l´actual confrontació en el camp nacionalista: l´intent dels sectors neoliberals i neoconservadors, més o menys “hayekians”, vinculats sobretot a CDC però presentant-se sovint en una aparent frontissa entre CiU i ERC, per tal d’imposar-se al sobiranisme d´esquerres i posar-lo al seu servei. Es tracta d´ una operació cultural, mediàtica i política, que compta amb medis i suports relativament potents (els mateixos, més o menys, dels que disposa CDC).
No es pot entendre gran cosa de l´actual agitació político-mediàtica en el camp “sobiranista” (la pretensió petulant de “refundar el catalanisme“, la crisi de CiU, el nerviosisme d’UDC, el sorgiment, setmana sí, setmana també, d’una nova “plataforma sobiranista”, sempre amb els mateixos noms, seguint la coneguda tàctica de Queipo de Llano a Sevilla, el 18 de juliol de 1936), si no es té en compte aquest designi polític d’una direcció convergent exasperada.
Allò que es pretén és posar sectors de la joventut activa de Catalunya, utilitzant l’ ús maniqueu de l’arma identitària, darrere la processó restauradora del poder nacionalista conservador. Amb la màxima gesticulació identitària, les màximes alegries maximalistes, la màxima explotació dels sentiments. Jugant la carta de la identitat per tal d´aconseguir un xec en blanc. L’esquema és d’un maniqueisme primitiu: “aquell que no és sobiranista és espanyolista“, com es llegeix en un text d’un d’aquests aspirants a “spin doctors” de la dreta catalana. Un discriminant primitiu, absolutista i maniqueu, com impostura a estendre amb la pretensió d’imposar l’agenda de la confusió.
Recuperat el poder, ja vindrien les rebaixes. Aquells a qui els tempti aquest joc faran bé posant-se la memorable foto de Mas a la Moncloa a la tauleta de nit, com a recordatori.
La Catalunya real, la del poble concret, té certament problemes i percepcions que no accepten la simplificació extrema del l´afirmació del xoc identitari com a bandera. Però des de l’esquerra seria un error considerable recolzar-se en aquesta constatació per respondre al discurs del sobiranisme de dretes simplement amb el discurs de la gestió. Tot això es produeix en un moment que demana a crits nous plantejaments de futur per Catalunya, nous camins de mobilització de la consciència col.lectiva popular, especialment entre els joves.
Categories: General, Política catalana | 1 Comentari »
September 25th, 2007 a les 19:08
Raimon,
llegint aquesta nota, m’ha vingut el cap una frase de l’article de JL Barbería (El País del 23.09.07) sobre el Josu Jon IMAZ: “… nuestra alternativa está en ser influyentes, en alcanzar la excelencia en la formación, en la sanidad, en los servicios públicos, en llegar a ser altamente eficaces y competitivos como país …”
I, també, he recordat l’actitud de molts catalans que venien a la Comissió, i el seu discurs era, bàsicament, que Europa tenia de conèixer i reconèixer la realitat i la problemàtica catalana.
No entenien que, vista des de la Comissió, la qüestió catalana fos simpàtica però no massa rellevant.
En canvi, els funcionaris comunitaris sí que reaccionaven amb interès davant projectes com ara la UOC (d’ara fa 10 anys, no la d’ara), o la organització dels JOCS, per recórrer a un tòpic.
Resumint, el reconeixement ha de ser el fruit del treball, de l’iniciativa, de la imaginació, al servei d’un projecte coherent i ambiciós de país, amb polítiques clares, progressistes en l’àmbit de l’educació, de la salut, de la tecnologia, etc.). Malauradament, sembla que potser no és clar on anem. El Jordi Sánchez (El País del 24.09.07), diu que “hay pocas opiniones tan compartidas como la que estamos – políticamente – bajo la ausencia de liderazgo …”.
La capacitat i l’autonomia política l’hem d’aconseguir amb propostes concretes d’actuació i d’articulació amb altres poders o govern, no pidolant o plorant perquè no ens reconeixen …
Si em permets una comparació simple, no hem de plorar tan perquè jugant ens donen patades, hem de ser capaços de definir una estratègia eficaç per marcar gols !