11-S: sis anys després
Posted By Raimon Obiols On 12 September 2007 @ 11:06 In General,Mediterrani,Món,Politica europea | 1 Comment
Recordo bé l’onze de setembre del 2001. Jo estava reunit a la comissió d’exteriors del Parlament europeu, i va baixar a trobar-me Pau Solanilla, (que aleshores treballava amb mi), amb un rostre visiblement preocupat. Em va dir que hi havia notícies confuses sobre un gran atemptat o accident a les Torres bessones de Nova York. Aparentment, un avió s’havia estavellat contra una d’elles. O potser era una avioneta. Vaig comentar-li que podia tractar-se d’un accident, perquè l’espai aeri de la ciutat era molt “permissiu”, i vaig dir-li que informés Iannis Sakellariou, el coordinador del nostre grup a Exteriors. Jo vaig fer-ho amb Pasqualina Napolitano, que seia al meu costat. Pocs minuts després, Elmar Brok, un democristià alemany que presidia la comissió va comunicar que “alguna cosa gran succeïa a Nova York” i va suspendre la sessió. Vam pujar depressa al meu despatx i vam seguir el fil dels esdeveniments per la CNN. Recordo també les meves impressions: un ambient de catàstrofe s’anà creant, i la certesa que es tractava d’una cadena d’atemptats que només podia procedir de fanàtics religiosos, perquè sols la seva intensitat absoluta podia dur tanta gent a la immolació. Vaig pensar també que, en l’acumulació súbita d’aquells esdeveniments impensables, el fet més increïble era tal vegada que els serveis d’intel·ligència més poderosos i sofisticats del món no havien detectat res.
Pocs dies després jo era a l’agrupació socialista de Gijón i, en el transcurs de la xerrada, lògicament, els fets de l’ 11-S van ocupar la discussió. Un treballador comentà a propòsit dels terroristes: “Jo els entenc“. Vaig recordar que Ricard Torrell m’havia comentat les trucades telefòniques d’alguns dels seus amics africans, que anaven també en la mateixa direcció “això havia d’acabar passant“, “no enteneu res“, “nosaltres tenim fe i vosaltres no“, etc. I vaig respondre al company asturià que, si bé calia un esforç per “comprendre“, el simple discurs “justificacionista” no ens duria enlloc, de la mateixa manera que el de la “guerra contra el terrorisme” implicaria una militarització del problema que l’ exasperaria al límit. Allò que calia era anar a les arrels de la confrontació, assecar-les, liquidar els “jaciments d’odi“. Em sembla que aquests plantejaments son avui, sis anys després molt més necessaris i urgents que aleshores.
- El desembre del 2001 vaig preparar un paper (“[1] Després de l’ 11 de setembre, el paper de la UE“) que ara he rellegit. No me’n desdic.
1 Comment (Open | Close)
Article printed from Notes de Brussel·les: http://www.noucicle.org/obiols
URL to article: http://www.noucicle.org/obiols/?p=104
URLs in this post:
[1] Després de l’ 11 de setembre, el paper de la UE: http://www.noucicle.org/NCarticles/565.html
Click here to print.
1 Comment To "11-S: sis anys després"
#1 Comment By Paco Quesada On 27 September 2007 @ 15:38
Algunes reflexions sobre l´11-S:
a.Tots recordem on érem en el moment d´assabentar-nos d´aquesta notícia, com en el seu moment va passar amb l’assassinat de JFK, la reflexió sobre aquesta situació és que en els darrers anys les dates quan es produeixen situacions similars que recordem on hi érem quan ens n’assabentem (l’11 M a Madrid, l’atemptat a Londres, etc.) són més habituals, i això em fa pensar que alguna cosa està passant a la nostra societat, el perquè aquestes situacions excepcionals són més freqüents, i si la no excepcionalitat d’això pot fer que no siguem capaços de veure la seva importància ni la gent tingui consciència d´allò que hi ha darrere de cada atemptat, no només pel fet en si, sinó per les causes que han portat a l’atemptat.
b.La segona reflexió no és sobre l’atentat , tothom té la seva idea sobre aquest fet , sinó el que em va quedar a la memòria va ser els reportatges posteriors i les fotografies dels habitants de NY mirant la “zona zero”, les seves mirades eren alhora d’una incredulitat i d´un terror que traspassaven a qui mirava les esmentades fotografies. La guerra és despietada i atroç, ni tan sols els soldats més professionals estan preparats per “acceptar” les situacions en les quals es veuen en plena batalla, molts d´ells són víctimes de la síndrome de xoc posttraumàtic, cosa que ni m’imagino com hauria d´afectar aquesta situació a civils que vivien en un entorn totalment aliè a la possibilitat de patir un atemptat semblant i no estaven preparats, si es pot dir d´aquesta manera, a una situació com la que van viure.
C. Vaig tenir la sort d´assistir, i des d´aquí les meves felicitacions, a la “Trobada de Murtra” promuguda per la Fundació Olor Palme, i crec que si les persones fossin capaces de reflexionar, de comprendre les diferenents creences religioses, de veure que el compromís de viure en pau és també un signe de responsabilitat amb els seus i amb els altres, priroitzant el bé comú per sobre interessos que no tenen res a veure amb el què diuen defensar, no hi hauria cabuda a situacions que fossin l´arrel per a què cada vegada més la diferència entre les cultures promoguessin situacions de confrontació entre persones que sí tinguessin l´oportunitat de conèixer-se veurien que les seves necessitats, les seves idees, etc, són similars i no hi hauria lloc per a lluites fraticides que no porten cap situació positiva per tothom.