« Partits sostenibles | Inici | 11-S: sis anys després »
Partits intel·ligents
Per Raimon Obiols | 11 September, 2007
Imprimir
En general, a Europa, les relacions actuals entre política i societat son pèssimes. En una de les seves darreres intervencions públiques, Bruno Trentin deia que s’està produïnt un “décrochage total” entre els partits polítics i els ciutadans (Confrontations , maig 2006, http://www.confrontations.org/).
És freqüent interpretar aquesta situació com un allunyament fatal entre una societat cada vegada més individualitzada i la cosa pública. Però una situació de distància i desconfiança no ha d’interpretar-se erròniament com un estat de despolitizació. La tendència a l’individualització és una realitat del nostre temps, però de fet, amb llenguatges i èmfasis diversos, amb protestes, amb escepticisme o desconfiança envers “els polítics“, amb abstenció creixent, o amb una sensibilitat accentuada envers els plantejaments identitaris i populistes, les societats europees estan mostrant una nova demanda de política. En amples sectors de la societat (que ha canviat i canvia acceleradament), les posicions progressistes son majoritàries però passives: conviuen amb sentiments de desconfiança envers la política i d´escepticisme o inseguretat de cara al futur. Això no implica, com alguns afirmen, que l´evolució de la societat individualitzada se´n vagi fatalment cap a la dreta. Més aviat sembla indicar altres fenòmens, als que cal donar resposta. Es tracta d´una sèrie de fenòmens concomitants: l´espectacle de la “política de mercat“, molt concentrada en missatges banalitzats i en lideratges mediàtics; l´esgotament del model fordista i de les velles formes d’organització de masses; la complexitat creixent dels problemes i de la gestió dels mateixos (que provoca la sensació d´una convergència i d´una indiferenciació entre els grans partits de govern : “tots iguals” (o, a França “tous pourris“), etc. Tots ells tendeixen a generar la percepció d´ un desequilibri creixent entre, d´una banda, la potència de l´economia, de la tecnologia i dels poders transnacionals i, de l´altra, les limitacions del poder ciutadà i de la democràcia.
El “sentit comú” progressista, en la mesura que és passiu, permet una segregació de la política en mans de nuclis professionals. Però aquests van perdent legitimitat, en un context de “desacralització” del poder i de l´autoritat, de secularització ideològica, d´autonomia i d´individualització de la societat. Tot això genera una creixent demanda d’innovació, de canvi en la política i en els partits, amb noves propostes i programes, nous llenguatges i relats, nous mètodes i nova organització. Requereix també una superació de la “política de mercat“. Bona part de la desconfiança ciutadana es troba en el paper “antipolític” que, en diversos aspectes, ha anat prenent la política ultra-professionalitzada, marcada per un caràcter elitista i autorreferencial. El rescat de la política democràtica sols podrà aconseguir-se amb la riquesa del debat, la qualitat de nous plantejaments, la possibilitat de generar processos participatius de generació d’opinions, les garanties formals contra el poder d´aquells que veuen en l´electorat una simple realitat manipulable, o veuen en les eleccions l’únic element del debat polític, que ho condiciona tot (en el sentit del “això no es pot dir, perquè hi ha eleccions a la vista” , evitant el debat de qüestions justes i necessàries. Com ha escrit Vittorio Foa, aquesta actitud “no és sols una deslleialtat sinò una estupidesa“, perquè hi ha dues maneres d´apropar-se als ciutadans: “una és adreçar-se als seus sentiments egoistes i exclusius, amb la propaganda; l´altra és apel.lar als sentiments cívics, a l´ésser adults i per tant no esclaus de la propaganda“.
És vital que els que pertanyem o donem suport a un o altre partit treballem perquè siguin realment titulars democràtics d’uns projectes recolzats en una opinió col·lectiva, lliure i en desenvolupament. Això implica donar prioritat al desenvolupament de “partits intel·ligents“, és a dir situats en la perspectiva i els interessos no d’una “classe política” segregada, sinò la perspectiva i els interessos dels ciutadans i ciutadanes com elements protagonistes. Els “partits intel·ligents” han de situar-se no sols en terreny de les institucions sinò en el terreny de la ciutadania, en la societat civil, i partint d’aquest punt, han d’aspirar a un jugar una funció “diagonal“, de facilitació del diàleg, debat i iniciatives, entre el mon “horitzontal” de la societat civil, de les seves opinions, els seus moviments i associacions, i el món vertical” dels partits i les institucions democràtiques. Això implica situar-se en uns terreny de frontera, de contacte entre “insiders” i “outsiders“, entre “verticals” i “horitzontals“, entre afiliats i responsables del món polític i dels moviments i associacions de la societat civil. Els territoris de frontera acostumen a ser els més interessants, els més fecunds i significatius. S´hi poden produir, paradoxalment, processos simultanis de mestissatge i de descontaminació. S’hi poden produir connexions fèrtils i eviten l´anquilosi dels “ghettos” mentals que les posicions d´isolament autorreferencial, d’ “autisme” institucional i mediàtic, generen inevitablement.
Categories: General, Política catalana, Politica europea | 3 Comentaris »
September 11th, 2007 a les 19:05
M’ha agradat molt aquesta reflexió. Acabo d’arribar de passar uns dies a Holanda i Bèlgica i especialment en aquest darrer país, la situació política és altament preocupant. En diverses converses he pogut observar, que especialment el joves i els professionals, entenen que es seu destí no ha d’estar en mans dels polítics, no és que hi hagi confiança, és que desconfien obertament. I el més preocupant és que també han deixat de creure amb l’Estat. Per això parlar de dividir l’Estat ho veuen com una reflexió sense importància, ja que tampoc els aporta estabilitat i seguretat. I a més a més els més “polititzats” els de l’estrema dreta.
September 12th, 2007 a les 3:03
Per desencant polític el que es pot experimentar a la resta de Catalunya perquè afirmacions del tipus: ” el govern de la Generalitat ha fracassat perquè aquest estiu les rodalies de Barcelona i la xarxa elèctrica de Barcelona són tercermundistes i això fa que tots els catalans es sentin enganyats i defraudats…” dona que pensar a la resta de Catalunya que l’únic que importa es Barcelona, la resta no existeix; aquestes actituds tant hipòcrites no son bones de cara a tornar a fer creure al ciutadà en la política, perquè els mateixos que han formulat aquestes afirmacions son els primers que venen corrent a les terres de Lleida, la meva, a buscar vots perquè saben que si han guanyat sempre, fins ara, ha estat gràcies als provincians i pagesos de Ponent; però, per sort nosaltres no som analfabets, però, també necessitem que entre campanya i campanya els partits es recordin de la resta de Catalunya, els problemes diversos que afecten als seus habitants i els seus neguits i preguntes sobre els ideals diversos d’aquest món tant tergiversat.
El PSC es socialista, i els seus ideals són ben ferms i no queden mai obsolets, tant sol cal recordar-los a la resta que els han oblidat.
Gracies pel temps que dispenseu llegint a algú de província.
September 19th, 2007 a les 10:33
Serà molt difícil restaurar un clima de confiança mínima sense canvis molt importants i segurament traumàtics. Les percepcions que porten a la desconfiança son lògiques, el fenòmen no ens hauria d’estranyar. No podem ignorar una realitat: l’objectitiu prioritari dels partits (tots) i de la majoria dels seus dirigents ja no és governar be i equitatativament les institucions i els afers públics sinó conservar i ampliar el poder de la forma que sigui (incloent mentides, mercadotècnia, populisme, corrupteles, nepotisme…)i sovint des de nivells alts d’incompetència i fins i tot ignorància. No veig perquè s’hauria d’esperar que la gent tingui confiança en els actuals polítics, fins i tot quan la retòrica que usen te una certa qualitat, cosa cada vegada menys freqüent. A més de qualitat formal caldria que el discurs fos intel·lectualment honest…però llavors, ai làs!, inclouria continguts que comportarien que els seus autors fossin expulsats de la política. És un cercle viciós. Ja veieu que no soc gaire optimista.