« Marroc: l’abstenció | Inici | Partits intel·ligents »
Partits sostenibles
Per Raimon Obiols | 10 September, 2007
Imprimir
En un bon reportatge sobre l’arquitectura europea actual, a El País setmanal d’ahir, Anatxu Zabalbeascoa escriu que s’hi detecten tres grans tendències: el “model suís“, de formes senzilles i materials sòlids; el “model holandès” “industrial, agosarat i ràpid; i en tercer lloc una tendència més discreta, que “cerca més solucionar que classificar-se“. Situa en aquesta tercera orientació els treballs d’Anne Lacaton i Jean Philippe Vassal, una parella d’arquitectes francesos que “conserven el patrimoni existent“, i amb propostes “econòmiques i lògiques” fan projectes que “es llegeixen avui com revolucionaris” i podrien esdevenir “l’estendard de bona part de l’arquitectura que vé“.
Aquesta classificació podria resultar útil, salvant totes les distàncies, per avaluar les tendències pel que fa al futur dels partits polítics a Europa. Ens trobaríem, així, amb una tendència més “clàssica“, a mantenir partits “senzills i sòlids” sobre la pauta de les grans famílies ideològiques i polítiques tradicionals; una tendència “agosarada”, orientada a bastir ràpidament nous partits; i una tendència “sostenible” que pretén conservar el patrimoni existent mitjançant intervencions lògiques, econòmiques i, quan cal, “revolucionàries“. Jo crec que les dues primeres tendències no son encertades, perquè no apunten a propostes sostenibles. Per això soc partidari de la tercera tendència.
D’una banda, mantenir els partits tal com eren (i tal com en bona mesura son encara) aboca a una crisi greu, perquè es tracta d’estructures d’un altre temps que, en la societat actual accentuen els seus aspectes més negatius: impossibilitat de participació significativa de la base dels afiliats, creixent deslegitimació d’uns grups dirigents més interessats en el poder que en el projecte, pèrdua de capacitat motivadora i mobilitzadora, “mediocratització” d’un reclutament que té per motivació quasi exclusiva l’obtenció d’un càrrec, etc. De l’altra, la invenció de nous partits tendeix a fragmentar i a fer efímer el mapa polític, a accentuar el liderisme enfront de la participació democràtica permanent, i a instalar-se en la professionalització “americana” (el pes determinant dels diners disponibles i de les corresponents campanyes mediàtiques ,no sols en les eleccions sinó també dins dels partits, programes construits principalment sobre les enquestes d’opinió, etc.), amb el risc de no resoldre sinó d’empitjorar el panorama. A més, aquesta tendència, en el camp de l’esquerra, porta gairebé indefectiblement a l’esquema de les “dues esquerres” (una més pragmàtica i acomodatícia, l’altra més radical) que tan negatiu va ser en el segle passat, i que ara, com assenyala Jordi Borja, sembla apuntar-se de nou.
Necessitem partits sostenibles, és a dir, grans agregacions humanes al voltant d’un projecte de llarga durada, d’uns objectius de futur compartits, d’unes arrels sòlides en el present i en el passat, i amb una gran capacitat d’adaptació als canvis (que pot implicar, quan és necessari, la generació “revolucionària” de “nous començaments“). La raó d’aquesta necessària sostenibilitat dels partits, sols possible amb projectes de llarga continuïtat, sòlidament ancorats en fonaments polítics i culturals comuns, i en els principis de la participació democràtica efectiva,>> és que un sistema de partits sense una àmplia implicació real de moltes persones significa indefectiblement el domini político-mediàtic del diner i de les correlacions de poder existents. I aquesta no pot ser una perspectiva acceptable des de l’esquerra.
Categories: General, Política catalana, Socialisme | Sense Comentaris »