Se sabia per endavant que el Congrés rebutjaria transferir a la Generalitat la competència per organitzar una consulta. Ho havia anticipat el Tribunal Constitucional. “Una comunitat autònoma no pot unilateralment convocar un referèndum d’autodeterminació per decidir la seva integració a Espanya”, ha sentenciat el 25 de març, encara que no va dir res d’altres referèndums, els no unilaterals. De manera que en aquest capítol només interessaven els matisos de cadascú. Però hi havia un altre pol de màxim interès. Es proposarien alternatives al referèndum? Quines? Aviat va quedar clar que Mariano Rajoy defraudava el pronòstic que s’afanyava a formular alguna proposta nova. Va ser cap. Va fer miques les expectatives. Però, sobretot, va furtar el segon mandat de l’esmentada sentència del Constitucional.
Mandat? Sí. Molt clar. Un mandat per “resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació dels problemes” territorials. O sigui, no una conversa etèria, no una tertúlia, no una successió de monòlegs, sinó un diàleg orientat a “resoldre” els “problemes”, per al que és requisit reconèixer que hi ha algun problema. Això pressuposa la voluntat d’arribar a acords. I exigeix: propostes amb continguts materials concrets; un procediment clar i eficaç; un calendari explícit. A partir d’aquí, “cooperació” per identificar mesures que reconstrueixin la confiança. I des d’aquí una negociació amb renúncies mútues, acords, períodes d’execució.
El que més es va acostar a aquest mandat va ser Rubalcaba amb la seva alternativa d’una reforma constitucional federal, que atengui “les queixes”, també dels catalans, i que va detallar: Senat territorial, rebuig a la invasió competencial, reconeixement al màxim nivell de la singularitat catalana… Duran Lleida es va aferrar a aquest fil: “A partir de demà, què esperen per negociar?: posin data i hora”, va exhortar al Govern, fent equilibrisme entre el referèndum-referèndum i la revisió de la Carta Magna. Però Rajoy no estava per la labor.
Fa 37 anys, els obstacles a l’enteniment eren superiors. Estiu de 1977: els enviats del justament exalçat president Suárez-l’antic capitost del Moviment franquista-negociaven amb el president Tarradellas-republicà, autor del decret de col·lectivitzacions de 1937 i exiliat a França -el text del decret llei de 29 de setembre que restablia en la seva persona la institució d’autogovern dels catalans, la Generalitat. Tarradellas va estar aquest dimarts a l’hemicicle en boca del líder socialista, quan va recordar la seva “Ja sóc aquí” de la tornada i el seu discurs encarint els catalans al compromís amb l’impuls a la modernització d’Espanya. Però el tercer successor del vell president no va acudir. El quart successor de Suárez el va portar, també verbalment, però no va solcar el rastre del llegat de diàleg concret, seducció operativa, concòrdia pautada i consens infatigable del president centrista. Una bella ocasió perduda.
