Les paraules haurien de servir per entendre’ns. O per discrepar. Però no sobre elles mateixes sinó sobre allò que elles representen. Però de vegades tenim la impressió que les paraules es fan servir precisament per evitar entendre’ns, o discrepar, sobre allò que realment discutim. I en aquests cassos no podem deixar de tenir la sensació que ens prenen per babaus. Que ens diguin que si, o que ens diguin que no, però que no es vulguin fer combregar amb rodes de molí!
I aquesta és la sensació que he tingut en relació al ja famós debat de la declaració sobre el dret a decidir votada al Parlament de Catalunya. I és que, segons sembla, hi ha qui es mostra favorable al dret a decidir però no a favor de la sobirania. Però si proclamar el dret a decidir vol dir que et consideres sobirà per proclamar-lo! Proclamar el dret a decidir equival a fer una declaració de sobirania, com a mínim en el sentit de declarar que tens aquest dret. Una altra cosa és decidir perquè algú et deixa decidir o per que negocies que et deixin decidir. I defensar aquesta opció és una posició tan legítima com qualsevol altra. Però això no és defensar el dret a decidir. Això és, en tot cas, defensar la conveniència de que puguem decidir, “la conveniència democràtica de consultar” com deia un reconegut jurista. Repeteixo, aquesta és una posició tan legítima com qualsevol altra, però no ens enganyem amb les paraules, això no és el dret a decidir. I, evidentment, una altra cosa serà la decisió que prenguem els ciutadans de Catalunya si algun dia podem exercir aquest dret. Però ara no estem parlant de les conseqüències de l’exercici del dret a decidir, sinó precisament de quina és la base d’aquest dret. I aquesta base és precisament la sobirania que tenim per proclamar-lo.
Se’m podrà dir que “sobirania” és un terme confús, que porta a equívocs, que millor no fer-lo servir. Seria curiós que fes servir aquest argument entre les files del PSC, que es defineix a si mateix com a partit sobirà i que ha parlat tan sovint de sobiranies compartides (si són compartides és que existeixen…). Però l’argument de que “sobirania” és un terme confús es podria, per la mateixa raó, aplicar a l’expressió “dret a decidir”, una expressió que la direcció del PSC, o com a mínim el seu primer secretari, no tenen cap inconvenient en fer servir. En tot cas fins ara.
Repeteixo, es pot estar d’acord o no amb el dret a decidir, però si tenim dret a decidir vol dir que som sobirans, com a mínim pel que fa a aquest dret. Proclamar el dret a decidir tot negant la sobirania que és a l’origen d’aquest dret és distreure’ns en una discussió sense sentit. O ens volen fer perdre en el laberint terminològic d’una confusió total o, senzillament, no estan a favor del dret a decidir. En qualsevol cas, com evitar la sensació de presa de pel?
És molt senzill, obediència al PSOE i que no es visualitzi cap mena de trencament amb Rubalcaba que va donar un cop d’autoritat al seu partit en no acceptar la possibilitat de cap consulta que no es fonamenti en la sobirania de tots els espanyols. El compromís de Rubalcaba envers el Federalisme de “últim recurs” de Navarro, ha quedat en modificar la Constitució per tan sols avançar cap un estat federal. Més o menys el que hi ha ara? Una ambigüitat més per acontentar la seva tropa i pel que sembla fins i tot també al papanatisme de l’actual PSC?
Del grup parlamentari propi pel PSC al Congrés de Madrid, que es va deixar per a concretar passades les eleccions del 25N, ni se’n parla! Pot permetre’s el PSC que les ambicions personals d’una candidata i el seu entorn per fer carrera al govern de l’estat espanyol, ara en “standby”, ho bloquegin perquè no els convé?