Ahir, tots els telediaris eren el mateix: cas Gürtel, Millet, Santa Coloma, Cañellas a les Illes,… Això no hi ha qui ho suporti!
En el passat, més en concret en la transició, quan un polític arribava en cotxe oficial rebia aplaudiments, ara procuren arribar discretament per si de cas. Què està passant?
Doncs molt simple: hem passat de l’oasi a la bombolla catalana. L’anterior generació política diuen que s’ho tapaven tot, que a les grans famílies catalanes hi havia gent de tots els partits que eren importants per els seus interessos i que a casa s’arreglaven les coses entre uns i altres. Potser fos així.
Ara hi ha altre generació política i el que els critica la gent no és que tots siguin corruptes, sinó que ningú se n’assabenti de rés: no és creïble als ulls de la societat.
És que ara els nostres polítics viuen dins d’una bombolla i no s’assabenten del que pasa al seu voltant? Si no fos per la Guàrdia Civil (a la qual felicitem) el mercadeig entre els socialistes de Santa Coloma detinguts i els nacionalistes també a la presó, s’hauria descobert? Potser per això hi ha qui prefereix la independència de Catalunya.
No és de rebut que el tal Luis García, alias Luigi, fos expulsat del partit i seguis fent les mateixes porqueries amb polítics d’aquí i d’allà. Si no hi ha una explicació clara no s’ha d’estrenyar ningú que augmenti la creença que va ser una expulsió de conveniència.
Hi ha qui exclama que ja no votarà mai més convergents o socialistes, que millor votar PP, perquè, diuen, ja sabem que són uns lladres.
Crec que és una opinió errada i que, lamentablement, sempre s’ha mantingut des de molts àmbits d’esquerres: la dreta és corrupta per naturalesa i l’esquerra immaculada per gràcia de la Humanitat. Doncs, no! Cal acabar amb aquest fals discurs.
El cert és que el poder corromp, tant a uns com a altres; i, encara és més, que els xoriços intenten surar en els partits en què poden treure més, sigui un xoriço local o nacional. Si féssim un mapa de la corrupció veuríem que queda repartida bastant proporcionalment a la força real de cada partit.
És per això que cal ser clars: la corrupció no és de dretes ni d’esquerres, és dels corruptes.
I la queixa social és clara. Ningú és creu que en tants anys de patronats i consorcis al Palau de la Música amb tots els partits i administracions representats, res observés algun dels seus membres. Que Luigi campés pels verals socialistes i convergents i ningú el veiés. Que cap funcionari s’adonés que estava tramitant papers més que sospitosos.
Ja no serveixen els discursos morals de “tots els polítics no som iguals“, cal una autèntic obertura de finestres i calaixos per destapar la porqueria que molts polítics i funcionaris ensumen, però que cap d’ells vol veure. Entretant; gràcies, Guàrdia Civil!
I també cal dir que els partits polítics progressistes han de reformar-se. Cada vegada està més difuminat el seu ideal col·lectiu; apareixen més com espais de promoció personal que de compromís fraternal; i avancen en la utilització d’un llenguatge perfectament incomprensible: “S’ha explicat vostè amb la deguda confusió?” deia ja llavors don Álvaro de Figueroa i Torres, comte de Romanones. La veritat és que, després de l’elecció de Obama i el resultat dels comicis europeus, els eixos del progressisme semblen estar més a l’altre costat de l’Atlàntic que en el Vell Continent.
Diari de Girona, 31-10-09
