El disbarat polític, jurídic, social i econòmic en què estem instal·lats demana autocrítica.Però aquesta no arriba, amb honroses excepcions com ara la de Joan Tardà. D’alguns, dels presoners del seu propi bucle personal que els allunya de la terra no cal que l’esperem; tampoc dels que estan encantats amb el desori organitzat ni molt menys dels que creuen que han guanyat la batalla amb la simple aplicació d’alguns articles del Codi Penal. Dels que pretenen jugar un paper de futur, seria raonable esperar una reflexió seriosa d’on estem i de com sortir-ne, sense noves ficcions ni velles repeticions.
El 22 de desembre hi haurà un nou Parlament amb una composició semblant i el mateix estat de dret. Té un punt d’ingenuïtat fingida fer càbales sobre una hipotètica reacció diferent del govern Rajoy a una proposta idèntica a la que ha fracassat estrepitosament fa quatre dies. No sembla raonable insistir a xocar contra el mur constitucional, que si be ha patit alguna esquerda, deguda als excessos interpretatius de la llei i la inoperància dels controls democràtics de la policia, es manté ferm en el nucli de la indivisibilitat de la sobirania, un precepte reconegut sense fissures per la comunitat internacional.
No cal ser Nostradamus. A la renovació de la promesa d’una república catalana, fallida des del minut u en el seu primer intent, segons els seus propis proclamadors, li correspondrà la reedició de l’article 155 per part de Rajoy i els seus aliats intervencionistes. Reclamar als països de la UE, o vendre a l’electorat, una implicació internacional més favorable davant la simple repetició de la jugada sembla poc realista. I de fabulació internacional, de suports segurs i mediadors probables, ja n’hem escoltat prou en els darrers mesos per boca de Raül Romeva i els propagandistes de la causa.
La prioritat hauria de ser sortir del disbarat en què vivim. La Generalitat intervinguda, el govern empresonat o fugit, els líders civils del moviment a la presó, el carrer dividit, l’economia espantada, la justícia convertida en instrument de revenja, el centralisme eufòric, els ultres desfermats i els no alineats deslegitimats des dels dos extrems. Una crisi autèntica, una situació insostenible, atribuïble a molts factors, a molta gent, partits, institucions, entitats, mitjans de comunicació; tothom hi ha contribuït en la mida de les seves possibilitats i ara sembla que l’únic consens existent passa per començar ben aviat la campanya electoral per saltar-nos el procés de reflexió i tornar a posar en marxa la roda del hàmster. Aquells que no tinguin res de nou a dir, quasi millor que es quedessin a casa per evitar un altre disbarat.
