Recordo que aquell matí de novembre em vaig quedar glaçat quan vaig escoltar a la ràdio la notícia de la mort, increïble mort, de l’Ernest Lluch. Encara em puc veure a mi mateix mirant-me al mirall amb el rostre atònit, mut. Recordo que les cames em van dur per pura inèrcia a passejar el gos, encara de nit, fins a Torre Gironella. Recordo el cel i les estrelles, i recordo també el campanar de la catedral de Girona sorgint sobre la muralla, entre les branques ja nues dels arbres.Recordo aquelles estrelles i un silenci profund que no sé ben bé d’on sorgia i que va durar moltes hores. Recordo el silenci d’en Quim Nadal, el llarg silenci de l’alcalde presidint una concentració de ciutadans a la plaça del Vi. Recordo les mirades, recordo els rostres. Recordo la paraula “amic” que travessava l’aire de boca en boca. Recordo les abraçades i les llàgrimes furtives, però recordo sobretot una tremolor a les cames que no m’abandonà en tot el dia, probablement perquè per fi havia comprès que la història ens encalçava sense remei.
Em recordo incapaç de pensar, contemplant un paisatge habitual però que aquell dia se’m feia estrany. Pocs personatges com l’Ernest hauran influït, amb la seva presència i amb la seva veu, sobre l’existència de tanta gent. L’Ernest va ser l’amic per excel·lència, va ser l’amic dels amics, el comú denominador de moltes persones que, sense altra relació, ens vam sentir partícips d’una força que ens unia per sobre d’altres discrepàncies, perquè l’Ernest era matèria i memòria, força i intel·ligència.
Recordo aquell dia de la seva mort i recordo també tots els dies que han transcorregut des d’aleshores. Recordo la seva veu i el seu testimoni enfilant tots i cadascun d’aquests dies, com un fil de seda pel calendari de la nostra existència, però sobretot em recordo jo mateix intentant aprendre les lliçons del seu mestratge i del seu exemple: que la cultura sense atrevir-se a pensar no és cultura, que la política sense diàleg no és política, que la raó sense tolerància no és raó i que la vida sense passió no és vida.
Quim Curbet
http://quimcurbet.blogspot.com/
