Quan era estudiant, i posteriorment, com a docent en diferents etapes educatives, he viscut (i sobreviscut) ja a unes quantes lleis educatives, des de la LGE de l’any 70, la LOECE, la reforma del Ministre Maravall- la LODE de 1985, la LOGSE, la LOPEG, la fallida Llei impulsada per les ministres Esperanza Aguirre i Pilar del Castillo- la LOCE de desembre de 2002, la posterior LOE de 2006 (una oportunitat perduda), fins a altres reformes universitàries- com la LGU o la LRU, i també a lleis autonòmiques- com la LEC a Catalunya, aprovada en juliol de 2009, i ja quasi arribem a la darrera (i última?) versió de la LOMCE, ja que tot indica que s’aprovarà aquesta tardor, després del seu pas recent pel Consell de Ministres.
Així, aquesta nova reforma educativa, la enèsima, durarà el que duri l’actual Gobierno del PP, i així, potser es començarà a aplicar el curs 2014·15, i potser alguns patiran la revàlida del Batxillerat pel curs 2015·16, però el partit o partits que governin en el futur, hauran de prendre una decisió ferma al respecte, i tornar a legislar, ja que tot sembla indicar que des de la oposició i des dels principals partits polítics, PSOE, CiU, PNV, IU… no donaran suport a la Llei, ni tampoc tindrà la LOMCE el suport de diferents governs de CCAA amb llengua pròpia, ja que aquests veuen com aquesta Llei incorporarà una regulació estatal de les polítiques lingüístiques que van en sentit contrari, amb perill de xoc frontal amb les polítiques lingüístiques executades, ja des de fa dècades, i des de diferents governs autonòmics.
Vull destacar, que, al meu parer, exconsellers i exministres d’Educació no han encertat mai en el diagnosi inicial, ni en la posterior afirmació, quan deien allò de que el professorat i les direccions dels centres educatius no han entès mai els successius canvis en educació. Ho hem entès perfectament. Sí, hem entès aquests canvis, i no únicament el professorat i les direccions, sinó també l’alumnat i les famílies, i en general, tots els agents educatius; i ho hem fet amb un argument clar i rotund, que ha estat escoltat per qui ha volgut escoltar-ho, tot expressant de múltiples i diverses formes que la privatització de l’escola pública és equivalent a la reducció de la democràcia.
L’escola pública, però també la llengua pròpia, tenen el seu espai en democràcia, i això, no pot succeir d’una altra manera. I aquesta afirmació serveix tant per a la LOMCE, com per a la LEC, com per a les futures lleis educatives, i clar, sempre que existeixi en el legislatiu la voluntat d’augmentar el sector privat a costa d’allò que és públic. Així, alguns, han reflexionar també sobre l’axioma que diu que la gestió privada és millor que la pública.
És una certesa que el nou Gobierno haurà de derogar la LOMCE, i aquí, a Catalunya, el nou Govern haurà de revertir la LEC, abans que CiU acabi el seu desplegament, ja que ambdues abandonen el principi de subsidiarietat de l’escola privada respecte a la pública (Llei del Ministre Maravall- LODE, de l’any 85). La LOMCE ho fa a través del “Servicio Educativo Español”, i la LEC, mitjançant el controvertit Títol IV de la mateixa, a través del “Servei d’Educació de Catalunya”. En tots dos casos, l’escola pública deixa de ser un dret garantit a la ciutadania, tot perdent la obligació d’oferir places públiques, per fer-ho a través d’aquests calculats i ambigus “serveis”; d’aquesta manera, el “Servei d’Educació de Catalunya” està conformat pels centres públics i pels centres privats sostinguts amb fons públics (Article 42-LEC. Definició i àmbit del Servei d’Educació de Catalunya).
És per això que, a molts, ens sembla que les reformes educatives tenen molta similitud arreu del món, i no només a Espanya i a Catalunya: les revàlides estatals externes, la competitivitat entre escoles, els rànquings, més autonomia dels centres educatius, més “verticalitat” en la gestió i organització, un major reforç de la figura del Director, la publicació de resultats, les vies o itineraris formatius per l’alumnat, la segregació primerenca, la discriminació, la llibertat d’elecció de centre docent, l’ordenament jurídic per a la llibertat d’educació i creació de centre docent, la privatització, la municipalització, la externalització de serveis, la desregulació, les retallades en educació pública, l’augment de taxes universitàries, el pagament de taxes en els cicles formatius de Grau Superior, el subministrament d’un xec escolar a les famílies perquè puguin triar el centre, el tancament de línies i escoles públiques, l’acomiadament de professorat… i totes aquelles i fracassades receptes d’en M. Friedman i les seves polítiques neoliberals des del nucli de l’escola de Chicago.
Crec que a alguns, des del PSOE (i també des del PSC), els tocarà treure més múscul polític (com diu l’exministre Maravall en una entrevista recent) i, espero i desitjo, que els informes dels thinks tanks socialistes- PSOE i PSC, es diferenciïn clarament dels de la FAES– PP, i així, més d’hora que tard, s’haurà de legislar de nou, per a defensar una escola pública, gratuïta, laica, democràtica, participativa i compensadora de desigualtats socials. El primer pas és aturar la LOMCE, d’acord, però hi ha molta feina a fer en un futur, per tal de no tornar a caure en el parany. La LOMCE és un retrocés en matèria de política educativa, però haurem de repensar en revertir els aspectes més polèmics i neoliberals de la LEC, amb una educació pública que vertebri el sistema educatiu, i una vegada més, com a dret universal i gratuït.
