Nous partits, vella política. Un primer exemple: el poder desgasta, però l’oposició encara desgasta més. Les paraules del sempre inquietant Giulio Andreotti continuen vigents. La devastadora crisi política, econòmica i institucional que ha viscut l’Estat espanyol es va emportar diumenge un terç dels vots que el PP va aconseguir fa quatre anys, però ha continuat castigant un PSOE que ja semblava que havia tocat fons el 2011. I el pitjor per al socialisme és justament la fallida de la seva condició d’alternativa principalíssima als conservadors. Una fallida que, com la que ha afectat la línia de flotació del centredreta, té diverses explicacions simultànies: la fissura generacional, la contraposició entre vot urbà i rural i, sobretot, el divorci territorial entre centre i perifèria.
La primera d’aquestes fissures s’aprecia en els resultats globals, ja que és el vot jove el que encoratja la irrupció de Podem i Ciutadans. I, malgrat que aquestes opcions emergents també han rebut el suport de votants de totes les edats, el menor arrelament que han tingut entre les persones amb més de 50 anys els ha suposat una barrera infranquejable per superar les formacions polítiques convencionals.
La segona línia de fissura –la contraposició entre vot urbà i rural– sembla que s’ha suavitzat respecte a les autonòmiques del maig, però encara s’aprecia en el contraposat desenllaç electoral que brinden les províncies més poblades i les demogràficament més febles. A les primeres, la força més votada (generalment el Partit Popular o el PSOE) gairebé no va mai gaire més enllà del 30% dels vots, mentre que els partits emergents superen fins al 20% dels sufragis. En canvi, en les circumscripcions amb poca població, els dos partits històrics s’acosten o superen el 40% de les paperetes i els emergents amb prou feines obtenen quotes de vot per sobre del 10%. I d’aquestes correlacions als districtes que reparteixen pocs diputats neix la prima d’escons que, malgrat tot, encara han obtingut PP i PSOE.
