CATALUNYA el que ESTÀ és DESUBICADA i el estar contínuament negociant l’espai propi que respecti el nostre fet diferencial, cansa. El temps de la pedagogia, del encaix, del que ens entenguin, s’ha exhaurit. La gestació del Estatut, les operacions i ribotades al “non nat”, el seu part i la contaminada i polititzada futura sentencia sobre la Nostra Llei, provoca volgudes i forçades inseguretats. Que es Catalunya?. On és Catalunya?. On anem?, o millor dit, on ens volen portar?. Ens cal un revulsiu que ens provoqui calfred, per, amb la sacsejada, aquesta nova peça del puzle europeu, encaixi, amb personalitat pròpia, en l’Europa que s’està construint, malgrat l’oblit, volgut, de camins planers no fixats en la avortada CE. ni en el diluït Tractat de Lisboa. La crisi , les moltes crisis actuals, ha de ser el revulsiu. Cal aprofitar-ho per sortir-nos-en.
Populisme. Antipolítica. Model de desordre. Col·laboracions mediàtiques:
Les reaccions, el sorgiment germinal de propostes, es dona, al constatar la societat civil, els desencisats, els abstencionistes, mancances, inaccions, de qui dirigeix, al govern i a l’oposició, el nostre Pais i l’altre. Qui mana, qui governa, qui fa oposició havent manant tants d’anys, no pot donar la culpa als altres, tatxant-los de populisme antagònic.
La setmana passada era a Pompèia. Els cossos calcinats trobats, no eren tals, eren un vuit dins d’una massa volcànica i ha calgut farcir de guix aquest vuit, per obtenir un resultat, un cos visible. Qui governa, qui ens ha manat ara i adès, ha deixat aquest vuit, que molts com jo, d’una ideologia o altra, o de cap, velem farcir, per recuperar el nostre propi cos, el nostre propi concepte de país, amb el nostre propi projecte, que s’ha gestat, pel vuit desencisador que ens heu deixat i, sent cert, que tot això pot semblar un desordre, -antipolítica?-, el cert és que, és un corrent farcit d’espermes germinadors, que cerquen entrar en la cèl·lula mare, per formar el seu propi Esser i Ser, com a ens nou, amb voluntat pròpia d’ubicar-se i desenvolupar-se, tot, pel propi instint de supervivència. La natura política d’aquesta mancança, fa perillar la nostra pròpia existència, la desaparició com a espècie políticament endèmica i, els nostres propis cromosomes, revelant-se, amb nova saba, floreixen, per generar llavors amb que poder perpetuar-nos. Prou de dubtes. Prou de manca d’autoestima, els que cal és, afavorir aquest nou germinar, recollir-lo, aprofitar-lo i, reconduint-ho tot, ser un factor d’engrescament positiu que, aprofitant aquesta nova saba, no podi els nous brots, que donaran nous fruits, reviscolant el nostre plural país, empeltat de cultures, amb consciència pròpia, que empeny activitat, tot i que no rep pas col·laboracions mediàtiques, sinó que creix, per esforç i finançament propis que provenen d’idees i estalvis individuals, canalitzats en consultes populars, noves agrupacions civils, empresarials i altri.
Al actual sistema que li fa por?. Estem tant fotuts que ens cal foc nou.
Fatiga catalana “versus” activisme català.
No ens equivoquem. Posem que hi ha un 55% de votants que no vota, sobre un cens d’uns 5.000.000 d’electors. Els que votem, (45% : 2.250.000 persones, no considerant ni vots en blanc, ni nuls, per fer-ho mes senzill) ho hem fet a Catalunya a sis grups parlamentaris. Si, per fer-ho també senzill, constatem que, el 30% del 45% (13,50%) ha votat al patit més votat –dient-ne partit A- i l’altre 30% del mateix 45% (13,50%) ho ha fet al segon partit més votat – partit B – i, la resta, 40% sobre el 45% (18% 900.000 electors) ho ha fet als altres quatre partits (18:4 = 4,5% de promig: 225.000 electors per partit), l’aritmètica ens diu que el partit A, representat NOMES al 13,50% dels votants, 675.000 sobre 5.000.000, però pren decisions, si mana, respecte al 100% dels electors. Els partits més minoritaris representen, comparativament, a ben pocs electors. Igual passa amb els sindicats i patronals. Si fem números, ben pocs afiliats, decideixen sobre la gran majoria al empara legal, això sí, de normatives electorals foranies per no voler-vos posar d’acord, desprès de llargs 30 anys de oportunitats per a fer-ho. I encara discutiu?. De veritat creieu que, amb un trist 13,5 a 20% del cens teniu dret moral a no escoltar i atendre al altre 55% dels no votants, o al 86,5% del cens, perpetuant aquesta distorsió?
Constatacions com aquestes, i moltes altres – fan que, LA SOCIETAT CIVIL, per fi, REACCIONI , no per fatiga, sinó per necessitat de sobreviure, de canviar, d’evolucionar, endegant un ACTIVISME que cal afavorir i que comportarà que, al final, sobrevisqui aquell nou esperma, un o més d’un, que millor navegui i s’adapti al medi i al sentir del nostre País, fecundant-lo, amb allò que ens mereixem i decidim.
Opinió publicada.
Quant de mal fa!. Si parlem d’economia, hauríem de desnonar de tribunes i fòrums a tants de “gurus” que no van ni preveure, ni proposar vacunes, ni ara, aporten cal altra solució que les mateixes retòriques obsoletes, dictaminant que cal fer canvis estructurals, però no diuen quins ni com fer-los. Els governs, enganxats per la cama en el parany financer parat pel caçador-especulador, vol desempallegar-se’n. L’oposició borda la presa, dèbil, per la pèrdua de defenses i sang global i, el mon mediàtic, propietat dels de sempre, crea opinió, sembrant pors i papus propiciant més debilitat, amb més i més aturats i menys i menys pimes desemparades. El deute de l’estat es adquirit per la banca qui, amb el diner d’estalvis i fons públics, en lloc d’ajudar a pimes, segueix especulant. El diner es poruc. L’estat també. Els politics més.
He proposat al Sr. Corbacho, un nou contracte laboral MOD1011, afavoridor per a les tres parts implicades. Resposta: no tenen temps d’atendre’m, que ho envií per correu?. Quina llàstima. El govern, aquest i altres no atent el clam sobirà. Sordeixa, hi sent, però no escolta. Tampoc m’ha contestat l’UGT, ni CCOO. Només interessa el manteniment del “status” i càrrecs.
Sobiranisme. Catalanisme. Casa comuna. Causa comuna. Pal de paller.
Perdeu, perdem el temps en els qualificatius. To i el mon global, de País nomes en tenim un. El projecte per a enfortir-lo, pot tenir variants, tantes animes com afiliats, però tots, confio, volem un millor destí, sense socis que sangoneixen. Molts, com jo, digui el que digui la sentencia del TC sobre l’Estatut, la decisió la tenim presa i volem conèixer els programes electorals dels partits, per bolcar-nos, pacificament i efectiva, en aquell que tingui també la decisió presa, exposada en forma clara i directa. El/els partit/s que dubti, que no es defineixi, que no sigui clar, ho tecada vegada més malament i no ens interessa..
Cal ser valent per, afrontar la realitat, fer canvis ideològics i estructurals i tirar aquest projecte endavant i també cal ser-ho per retirar-se deixant que noves sabes i propostes ens revitalitzin, vinguin aquestes de la pròpia estructura o d’altres o d’independents.
