Darrere de tanta xerrameca governamental, de tanta apel·lació a l’herència rebuda i d’aquesta neollengua que anomen ajustos a les retallades, recuperació, l’estancament econòmic, i pujada moderada dels salaris, al que és una caiguda en picat, no hi ha més que un objectiu polític: sortir de la crisi. Sí, sortir de la crisi, però havent aprofitat l’ocasió per establir un nou model de societat basat en el campi qui pugui. Tisorada a tisorada, es va executant un retrocés en les polítiques i els drets socials aconseguits després d’un esforç col·lectiu de dècades i la recuperació, si s’aconsegueix, costarà també uns quants lustres.
S’eliminen les ajudes a la dependència, es retallen prestacions sanitàries, es redueixen pressupostos en l’educació pública, es disminueixen els subsidis d’atur, es rebaixen les pensions… Es perjudica als més pobres, als més febles i als més necessitats. I si algú pensava que aquesta cançó de la recuperació -que repeteixen ara com un mantra el president Rajoy i els seus ministres- representaria la fi d’aquesta afició per l’amputació social, aquest algú haurà caigut del guindo en escoltar l’anunci de la retallada de diversos milers de milions per als propers anys. I no només per tot l’anterior, també pel contingut d’algunes de les lleis -que aproven i aprovaran els diputats del PP amb la seva aclaparadora majoria absoluta- i que inclouen més podes en les prestacions als ciutadans més desvalguts.
Ho fan ara amb l’anomenada Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local, que ha provocat fins i tot les queixes de l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella. Perquè el projecte de llei, que ha iniciat aquesta setmana la seva tramitació parlamentària, pretén eliminar el que el Govern ha anomenat “competències impròpies” dels ajuntaments i que són, ni més ni menys, els serveis d’atenció domiciliària i de teleassistència als majors, als discapacitats, les ajudes a famílies amb escassos recursos econòmics, a menors en risc d’exclusió social, als immigrants… En el cas de Madrid, capital, de no modificar-se la llei, afectarà a més al SAMUR, un dels serveis d’urgències sanitàries i protecció civil més prestigiós i eficaç.
Així que, sota l’altisonant -i falsa- denominació de “racionalització i sostenibilitat”, el que s’amaga és una altra volta de rosca a les polítiques socials, les prestades en aquest cas pels ajuntaments, les administracions més properes als ciutadans, les que més coneixen les seves necessitats. És clar que, diu el Govern en el seu projecte de llei que seran les comunitats autònomes les que es faran càrrec d’aquests serveis… Per posar un exemple: la comunitat de Madrid ja ha considerat “inviable” aquest intercanvi competencial, llevat que el ministre Cristóbal Montoro -responsable d’aquesta llei i d’algunes de les frases més sucoses a la neollengua- li aporti diners extra. Fonts del PP de Madrid auguren que aquesta llei “serà la gran batalla de Montoro amb totes les autonomies, independentment del partit que les governi”. Ni finançament autonòmic, ni objectiu de dèficit, la batalla es planteja per l’assumpció dels serveis socials, que es vol prendre als ajuntaments i que ningú desitja assumir, malgrat que els serveis socials són imprescindibles per a centenars de milers de persones.
La batalla es plantejarà amb les comunitats, com diuen els del PP madrileny, però molts ajuntaments ja estan en peu de guerra. No només perquè amb aquesta llei el Govern els treu competències i irromp com elefant en una terrisseria en l’autonomia local. Sinó perquè, a més, l’endeutament de les entitats locals està globalment al voltant del 4% del PIB i el seu dèficit públic conjunt se situa en el 0,3% el 2012 i estarà en el 0% el 2015. No sembla, per tant, que la reforma estigui justificada en un problema de sostenibilitat municipal, però portarà conseqüències d’insostenibilitat social. Aquest campi qui pugui que, si ningú hi posa remei, acabarà amb conceptes com la redistribució de la riquesa o la justícia social.
