Raimon Obiols: L’apunt del dia/298 (Decibels i intensitat política)
Decibels i intensitat política
12 de desembre de 2023
Les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2024 seran un moment clau, que obrirà un nou cicle polític. En els complicats temps que venen, escriu Vicente Palacio al diari ABC, el Parlament europeu es convertirà en un fòrum polític «al rojo vivo». Diverses dades corroboren aquest possible escenari: Trump pot tornar a la Casa Blanca; hi ha guerra a Ucraïna i al Pròxim Orient (i «la nostra diplomàcia haurà de jugar bé les seves cartes en un terreny relliscós entre l’OTAN i el sud global —on s’ubiquen Amèrica Llatina o el veïnat sud»), i hi ha una agenda de canvis necessaris en una Europa on es multipliquen els pactes entre conservadors i la ultradreta.
Davant d’aquestes perspectives, Palacio (que és director de política exterior de la Fundación Alternativas) diu que el PP hauria d’evitar traslladar les dures controvèrsies espanyoles a Estrasburg («L’hostilitat mútua a les institucions europees —sobre els fons, la separació de poders o l’honorabilitat— resulta insostenible per a Espanya») i que a Pedro Sánchez, en contrapartida, «li convindria rebaixar els decibels amb els conservadors».
És una recomanació útil, perquè el centredreta dubta entre fer front a la ultradreta (com ha acoseguit amb èxit a Polònia) o obrir-li la porta (com a Espanya, Itàlia, Finlàndia, Suècia, Eslovàquia, Hungría, Països Baixos), i no es tracta d’estimular una polarització perillosa.
Baixar els decibels és sensat. Però cal fer-ho en una situació que de sensata no ho és gens. D’una banda, el volum sonor de les dretes, a Espanya i al món, és molt alt, quasi eixordador, i una resposta molt baixa en decibels pot ser quasi inaudible. De l’altra, però, és evident que allò que busquen els partits d’ultradreta és una cridòria cada vegada més alta, i que tracten d’estimular-la amb tàctiques deliberades de provocació. Les últimes declaracions d’Abascal a l’Argentina («Habrá un momento en que el pueblo querrá colgar de los pies a Pedro Sánchez») obeeixen a aquest designi. No cal seguir-los en aquest joc exasperat. Ees tracta de trobar els decibels justos, amb missatges audibles i ferms.
Però a mi em sembla que el repte principal que es planteja no és de volum sonor. Davant del perill que representa els pacte dels conservadors amb la dreta extrema, ultraliberal, autoritària i «sobiranista», el repte és d’intensitat política.
Entre els desequilibris i desigualtats del món d’avui, un dels més preocupants és el de l’asimetria de les diferents intensitats polítiques. En un dels extrems dels conflictes actuals hi ha els fanatismes, l’exaltació duta al límit dels pensaments i de les accions individuals i col·lectives, les narratives i accions d’ intensitat política absoluta (els terrorismes en són l’expressió més terrible). En l’extrem oposat, hi ha les situacions de passivitat, d’individualisme a ultrança, d’apatia, de desconfiança total envers les receptes, instruments i institucions de la política.
Són, naturalment, dos pols extrems, antagònics. Enmig se sitúa tota la gradació de percepcions i sentiments de les majories, en els diferents indrets del món. Són diferències d’intensitat política que depenen de la situació de cada país, i del context i les conjuntures internacionals. Ara bé: jo diria que, en aquests moments, són les dretes radicals les que tenen la major intensitat política de plantejaments i d’acció pràctica, i l’estan accentuant a nivell europeu i internacional. Ahir David Miró, al diari Ara, deia que l’agenda d’Abascal, amb Milei, Orbán i Meloni, ja la voldria Feijóo. Que l’extrema dreta està arraconant les formacions conservadores tradicionals en molts països, és una cosa que salta als ulls.
Com en altres aspectes del moment actual, en aquesta intensitat política de les dretes extremes s’escolta un eco del desequilibri que es produí en els anys vint i trenta del segle passat entre el dinamisme dels feixismes emergents, i la lassitud, els embolics i les divisions de les democràcies. Allò va tenir un desenllaç catastròfic.
En la situació actual, cal fer tot el possible per tal d’evitar una situació semblant. Es tracta d’augmentar la intensitat política del camp de les esquerres i de les altres forces demòcràtes i europeistes. Amb el volum sonor més adequat, cal guanyar intensitat política, capacitat d’escoltar i fer-se escoltar; de convèncer, agrupar i mobilitzar. L’alternativa és clara: o més i millor Europa, o disgregació i barbàrie.
