Des de l’inici de la democràcia i la recuperació de l’autogovern, Catalunya ha negociat i acordat set pactes fiscals o models de finançament.
Tots han significat una millora respecte a l’anterior però cap, acceptem-ho, ha estat el model definitiu i solucionador de tots els nostres problemes -encara que un ràpid repàs a l’hemeroteca demostra que així van ser titllats pels seus negociadors, es diguin Mas i Aznar o Castells i Zapatero. La prova més evident del que estic afirmant és que a dia d’avui no hi ha cap grup polític del plural parlament català que defensi quedar-nos amb el model de finançament avui vigent.
Hi ha la percepció confirmada per totes les enquestes que una majoria de catalans creuen que el finançament del govern de Catalunya no és només insuficient sinó que és injust. Hi ha gent que afirma –no tota, no ens equivoquem- que s’ha tornat recentment independentista per aquest motiu. Com també gent que afirma que un nou pacte amb Espanya té en la qüestió del finançament un dels elements clau. Fa tan sols dos anys CIU advocava per un pacte fiscal com el desllorigador de molts dels problemes. És en aquest sentit que definir una proposta sobre finançament segueix essent quelcom important en el debat polític català i espanyol; sobretot per la credibilitat dels que defensen la bondat del pacte per sobre de la ruptura.
El model de finançament és un tema polític. Però és també un tema tècnicament complex i en el debat públic s’acostumen a confondre i barrejar conceptes. Dèficit fiscal i (mal) model de finançament s’equiparen encara que no estiguin sempre relacionats (la inversió de l’AVE a Figueres per posar un exemple, disminueix el dèficit fiscal sense tocar el model de finançament). O també la confusió sobre les bondats del sistema de concert enfront del de repartiment (règim comú) quan sabem que els majors recursos del sistema de concert venen per com està definit i calculat el cupo més que no pas pel règim en si mateix (podem imaginar perfectament un sistema de concert que obtingui per la CCAA menors recursos: 60 (100-40 de cupo) que un model de repartiment 30-70 per la CCAA per posar un exemple senzill, i fictici).
Per tant, tot i les complicacions, no és tant preocupant definir tècnicament un bon (i just) model de finançament. Les possibilitats són múltiples i les fórmules també. Però com deia és un tema polític. Bàsicament polític. I l’experiència de tots aquests anys pactant models de finançament ens dóna dues lliçons polítiques importants que són les que crec que hauríem de tenir en compte a l’hora de definir una proposta. En primer lloc sabem que no hi ha hagut mai un model de finançament on alguna CC.AA surti perdent. Això implica que el govern central ha de posar recursos addicionals per compensar a les CC.AA ‘perdedores’ (12.000 milions d’euros va afegir Salgado en el darrer model). En segon lloc també sabem que el que distorsiona els resultats i la justícia del model és l’existència de fons complementaris (com el fons de competitivitat) i que és justament en el repartiment d’aquests fons on el govern central pot –impunement- incomplir…i de fet ho fa reiteradament.
La proposta que va efectuar el primer secretari del PSC Miquel Iceta té en compte aquestes restriccions ja que proposa un desplaçament del recursos del govern central a les CC.AA (en aquest cas amb un quitament del deute autonòmic enlloc de recursos addicionals) i un blindatge constitucional de la ordinalitat i per tant de la justícia del sistema.
És certament una proposta possible però no exempta de dificultats. Sabem que la ordinalitat constitucional aixecarà urticària en llocs on els seus vots són necessaris per aprovar-la. El percentatge de deute del govern central és avui ja tant elevat que un quitament de deute autonòmic significatiu no és senzill.
Per això convé (ara que estan tan de moda els plans B) plantejar-se altres possibilitats. Una de molt obvia seria una bilateral entre Catalunya i Espanya, amb una disposició addicional a la constitució tal i com té per exemple el país basc. Una altra de més atrevida i innovadora és el que jo anomeno federalisme del poder. Perquè si quelcom està mal distribuït a Espanya és el poder, el poder de poder decidir. Es necessita una redistribució del poder ciutadana i territorial. Fixem-nos, si quelcom s’ha incomplert de l’Estatut, més que els diners, és el poder. Haurem rebut menys del que ens tocava pel fons de competitivitat, sí, però el que no han ni començat a desplegar és el consorci entre l’agència tributaria estatal i la catalana! El poder no es toca!
Per això crec que podria funcionar un nou model de finançament que tingués en compte aquesta restricció de facto. La més real. La que ocasiona més problemes. Això definiria un model que enlloc de post-repartiment (on l’estat central recapta i després distribueix a les CC.AA segons la fórmula definida en el model de finançament) fos un model de repartiment a l’origen. Entre subjectes que es reconeixen políticament. És adir, un model on les CC.AA tinguéssim el poder per definir i recaptar amb les seves agències tributàries uns impostos al 100% amb els que dur a terme les seves competències i les seves decisions i el govern central tingués el poder per definir i recaptar al 100% uns altres impostos amb els que dur a terme les seves competències i la solidaritat amb les CC.AA que la necessitin. Imaginem-nos, per posar un exemple, que Catalunya i la seva agència tributària recaptessin i tinguessin capacitat normativa sobre tots els impostos directes (IRPF, IP, ISD…) i que el govern central i la seva agència tributària recaptessin IVA i IS. Aquest model no només seria transparent i clarificat, seria responsable de les seves opcions fiscals (les seves decisions), evitaria incompliments, i deixaria la solidaritat com un tema vertical entre govern central i CC.AA i no com una discussió horitzontal entre CC.AA. Té a més a més un benefici afegit: es podria implementar ràpidament sense esperar recursos addicionals ni modificacions constitucionals.
És un model nou de veritat, de concepció. Un model que capgira les lògiques amb les que venim treballant des de la transició democràtica. Plantegem-ho. Explorem-ho. Innovem. Perquè potser aquesta segona transició que tots diem voler va més de fer les coses diferents que no de seguir fent el mateix una mica millor.
Article publicat a El Periódico
