Una de les primeres visites que vaig rebre a Alcanyís a l’inici de la pandèmia va ser la de Gervasio Sánchez, conegut periodista i corresponsal a moltes guerres i catàstrofes humanitàries. Fa unes setmanes recordàvem la nostra trobada del 21 de març de l’any passat, una setmana després de declarar-se l’estat d’alarma, i fèiem repàs del que ha passat en tot aquest temps. Em deixava una reflexió molt rellevant. En molts dels conflictes bèl·lics que havia cobert com a periodista, la magnitud de la tragèdia humana era molt similar. La guerra d’El Salvador va durar més de 12 anys entre 1979 i 1992 i li va costar la vida a 75.000 persones. El 1994, el còlera a Rwanda va causar la mort a gairebé 50.000 persones, segons l’Organització Mundial de la Salut. Diversos estudis coincideixen que la guerra de Bòsnia en els noranta va significar gairebé 100.000 morts. Quan escric aquestes línies, el nombre de morts oficials per la covid a Espanya supera els 72.000, encara que alguns estudis revelen que aquesta xifra podria estar a prop dels 100.000. Si comparem aquests números amb els drames humans que acabo d’enumerar, podem entendre millor l’envergadura de la catàstrofe.
Veient totes aquestes xifres, no és desgavellat argumentar que aquesta pandèmia ha significat un “test d’estrès” als nostres sistemes polítics. La ciutadania ha vist com es restringien els seus drets, com morien persones pròximes i com perdien part del seu benestar econòmic. Per això, la pregunta que sorgeix a continuació és: què hem après des del punt de vista polític en la gestió de la covid?
La primera lliçó és que una tragèdia humana no és una vacuna contra patologies polítiques com el populisme o l’oportunisme. De fet, en molts espais polítics han augmentat, aprofundint en la nostra crisi política. En l’última setmana hem vist mocions de censura, avenços electorals, abandó d’una vicepresidència per encapçalar una llista electoral … Tot això només s’explica des dels motius dels polítics, però no de la ciutadania. Des de fa força temps, la política espanyola s’ha tornat excessivament endogàmica. A més, tota aspiració “regeneracionista” que venia de la nova política ha quedat sepultada. Les noves formacions han estat la font d’inestabilitat en aquests dies.
La segona ensenyança rellevant és que la proximitat segueix sent una de les virtuts més importants. A l’inici de la pandèmia, a l’abril de l’any passat, Metroscopia va realitzar una enquesta de valoració de l’actuació de les diferents administracions: el 76% valorava de forma positiva als ajuntaments, aquesta xifra era del 60% en les comunitats autònomes i només el 41% valorava de forma positiva a Govern. El mes d’octubre, el CIS va preguntar si havia millorat o empitjorat la valoració de la ciutadania respecte dels diferents nivells de l’Administració. Els governs locals obtenien el major percentatge de millora. Per tant, els ajuntaments s’han revelat com unes administracions molt ben valorades en la gestió de la crisi sanitària, tot i tenir unes competències molt limitades.
Aquesta bona valoració és el resultat de la proximitat amb la qual s’exerceix el govern local. Durant aquest any de pandèmia, els ajuntaments hem fet allò per al que érem competents, però també hem assumit moltes funcions que no eren nostres. Quan un està al capdavant de la primera “trinxera” de la política és molt difícil no fer-se càrrec de l’estat d’ànim de la gent. Per això resulta molt necessari revisar el model de finançament de les hisendes locals. La suspensió de la regla de despesa per a 2020 i 2021 és un baló d’oxigen, però el 2022 molts dels nostres problemes seguiran aquí. Ara que hi som a temps, hem de tenir un model d’hisendes locals més propi d’unes administracions que estan molt ben valorades per la ciutadania i que durant la pandèmia han estat fonamentals.
La tercera lliçó que extraiem és que el paper de l’oposició és molt important en una democràcia, especialment en moments de crisi. És cert que l’oposició, per definició, s’oposa al Govern controlant i oferint una alternativa. Però quan la societat es troba de forma majoritària en un estat d’ansietat, angoixa i frustració, els missatges de l’oposició passen a representar un paper rellevant en l’estat d’ànim. A hores d’ara, si podem posar una etiqueta a la ciutadania, és la de pessimisme extrem. Per això necessitem un Govern que resolgui els problemes, però una oposició que sigui part de la solució. Buscar culpables a hores d’ara no aporta molt a la ciutadania, especialment si es té vocació de govern. Aquest any hem vist una oposició en l’àmbit nacional ansiosa de cercar rèdit polític. Malauradament, aquest comportament s’ha traslladat ja a algunes comunitats autònomes i ajuntaments, anticipant-se, per exemple, les eleccions a Madrid de forma inexplicable més enllà del rèdit electoral. La inestabilitat s’està obrint pas a molta velocitat, cosa que anticipa tedi i desconfiança de la ciutadania cap al funcionament de la democràcia.
La quarta ensenyança és que necessitem una gestió més eficaç. És cert que des de fa temps el funcionament de l’Administració es regeix per principis garantistes com la transparència i la igualtat d’oportunitats. Però, al mateix temps, tot l’embolic legislatiu permet que les decisions s’eternitzin sense actuar amb la celeritat necessària. El ciutadà etroba davant seu una gran burocràcia que no acaba de solucionar els seus problemes. És per això que a les Corts d’Aragó, per exemple, hem aprovat recentment, dins de les nostres competències, la Llei sobre Simplificació Administrativa. La crisi de la covid ha posat en relleu que necessitem una administració més àgil tant per contractar personal com per tirar endavant els contractes públics. Els que hem hagut de gestionar aquest any de pandèmia hem sentit impotència en molts moments davant les dificultats que ens plantejava la legislació i els procediments.
La cinquena lliçó és que la coordinació entre administracions és fonamental. És cert que el balanç final és raonablement positiu, les administracions locals hem treballat colze a colze amb les diputacions provincials i els governs autonòmics. En canvi, la cooperació intergovernamental entre comunitats autònomes amb el Govern ha deixat molt a desitjar en algunes ocasions, donant una imatge trista de la política. El problema és que alguns governs autonòmics han preferit desgastar el Govern, més que prendre decisions racionals i raonables. Si alguns ja érem conscients que el nostre Estat de les autonomies necessita una reforma, la crisi de la covid ha posat aquesta necessitat més de manifest. La presidenta de la Comunitat de Madrid ha fet de cada decisió sanitària un desafiament al Govern, fins al punt d’avançar els comicis autonòmics. El Títol VIII de la Constitució ha de ser reformat.
En definitiva, la catàstrofe humanitària que està significant aquesta pandèmia ha estat un important test al funcionament del nostre sistema polític. Hem de prendre’ns seriosament les lliçons que puguem extreure, ja que això ens farà millorar com a societat. Aquesta crisi sanitària, si té una mica de positiu, és que ens ha posat davant d’un mirall mostrant-nos molts dels nostres problemes. De fet, moltes d’aquestes dificultats ja hi eren abans de la pandèmia, encara que la crisi sanitària les ha aguditzat. Trigarem més o menys temps, però sortirem de la pandèmia. Però quan la superem, a la nostra política no pot succeir-li com al protagonista del microrelat d’Augusto Monterroso: quan va despertar, el dinosaure encara hi era.
Ignacio Urquizu és professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid (en excedència), diputat a les Corts d’Aragó pel PSOE i alcalde d’Alcanyís (Terol).
El País, 18 de març de 2021
