La noció de patriotisme cívic o constitucional, això és, la hipòtesi que resulta possible formular una idea de «pàtria» que no tingui res a veure amb la de «nació» i els seus inevitables excessos «nacionalistes», constitueix un escull intel·lectual i polític contumaç per abordar els problemes que planteja la convivència pactada en un Estat plurinacional com l’espanyol, prescindint dels deliris teologicopolítics del mite de la «sobirania».
El problema, en la seva versió espanyola, no és solament que aquest concepte de «patriotisme» deturpa el concepte habermasià original (silenciant-hi la centralitat de la memòria històrica). La seva patologia principal rau en el fet que retalla el debat necessari sobre els apressants desafiaments culturals, nacionals i territorials de l’Espanya del segle XXI.
En el que segueix, proposem algunes raons, sempre a prova d’un argument millor, per descartar d’una vegada un concepte que no solament resulta inútil, sinó també absolutament nociu per al diàleg polític inajornable a l’entorn d’una nova idea d’«Espanya» plural i inclusiva.
En primer lloc, perquè postula una «fugida de la nació» insostenible i fomenta el miratge que resulta factible construir una societat democràtica tenint només en compte la relació entre els ciutadans singulars i l’Estat, mitjançant els mecanismes, irrenunciables, de l’Estat constitucional i del dret. D’aquesta manera, es pretén donar per resolt a priori el problema substantiu i irreductible de la nació que és subjacent inevitablement a tot Estat, ja que, com ho han mostrat fins a no poder més les ciències socials, qualsevol procés de state-building ho és també de nation-building.
Per contra, aquesta perspectiva individualista liberal abandona la doble tasca del debat democràtic en aquest àmbit, a saber: reformular la democràcia per acomodar el pluralisme cultural i nacional de la nostra societat; revisar a fons la idea de nació heretada del segle XIX, trufada d’essencialisme organicista. Sembla com si es tingués la vàcua esperança d’haver-la exorcitzat pel simple fet de no esmentar-la: «Nació feliç, sens dubte, la que no alberga cap pensament sobre si mateixa».
En segon lloc, perquè desconeix que tota nació consisteix en una articulació específica, inextricable, d’elements culturals i cívics, que resulta impossible d’escindir mitjançant la dicotomia, tan gastada com fal·laç, entre «patriotisme cívic» i «nacionalisme ètnic». De cap manera els suposats patriotismes cívics, fins i tot republicans i no diguem constitucionals, són completament aliens als components culturals, lingüístics, històrics, institucionals, miticosimbòlics, en rigor: nacionals. Ni tots els nacionalismes culturals sorgeixen d’un fons fosc natural i orgànic que condueix irremeiablement al descensus ad inferos del racisme i la xenofòbia.
El desafiament pendent, a hores d’ara, no resideix a ocultar la nació sota l’ala de la pàtria, potenciant una invisibilitat que impedeix examinar-la en profunditat, sinó a donar compte críticament de les seves assumpcions indiscutides, de la seva herència hipotecada del passat, de les seves mancances presents davant d’un món canviant i complex. Cal treure a la llum els seus postulats més recòndits, discutir-los, crear i imaginar alternatives, perquè la democràcia no consisteix tan sols en representació, sinó en deliberació i inclusió, en codeterminació i interdependència.
Tasca democràtica pendent
Cal analitzar, en suma, quina síntesi específica d’elements civicoculturals es postula, explícitament o implícitament, com a constitutiva del que és nacionalpopular; quina majoria o grup ha imposat el seu relat de nació (des de l’Estat o contra l’Estat); en definitiva, què resulta impresentable avui dia i ha de ser porgat sense cap enyorança. Apel·lar al «patriotisme constitucional» no resol el problema, perquè no solament obvia aquesta tasca democràtica pendent, sinó que encobreix que la Constitució mateixa desborda d’elements particularistes, extraconstitucionals i preconstitucionals: nacionalitats i regions, drets històrics, monarquia, religió catòlica… que tenen poc o res a veure amb una lectura juridicoformalista de la ciutadania si no és, precisament, a través de la idea, molt qüestionable, de nació espanyola que sustenten.
En tercer lloc, perquè ens impedeix entendre la nació i l’Estat no com un fet que ens ve donat per endavant, una identitat cristal·litzada en la nit dels temps, sinó com el resultat, contingent, obert i contestat, d’un procés històric bigarrat. Un procés de construcció nacional que continua en els nostres dies, que té lloc en els ordres més diversos, en la Constitució, les institucions, però també en la cultura, la història, la llengua, la literatura, el cinema, la música, els mites i els símbols.
Ser conscients d’aquest procés complex, moltes vegades desapercebut, sempre inacabat, sovint disputat, resulta vital per sotmetre a un escrutini crític i normatiu permanent els trets amb els quals es configura el «nosaltres» que s’esgrimeix enfront de l’«ells», qui i per quines raons són «els altres», què és «diferent», què es considera «propi» i què «aliè» o «ètnic» («música ètnica»?). Resulta que darrere dels valors universals de la Constitució s’hi amaguen sovint uns «valors dels espanyols» molt particulars, que darrere del llenguatge dels drets s’entreveu la filosofia rància que afirma que «aquí fem les coses així» o «nosaltres som més i ja hi érem abans». Per això cal llevar el vel universalista que encobreix la identitat nacional, evitar la nit agraïda del patriotisme constitucional en la qual tots els gats són negres, per esmolar la nostra mirada sobre el procés constitutiu de les nostres identitats col·lectives, sempre plurals, encavalcades, jerarquitzades i, gairebé sempre, conflictives.
Pluralitat irreductible
En quart lloc, perquè ens veta atendre la pluralitat irreductible que palpita sota els patriotismes cívics de la «República indivisible, laica, democràtica i social» (França, art. 1 de la Constitució); del «poble unit, que prové dels mateixos avantpassats, parla el mateix idioma, professa la mateixa religió i està lligat als mateixos principis de govern» (EUA, El Federalista núm. 2); en definitiva, de la «unitat indissoluble de la nació espanyola» (art. 2 de la Constitució espanyola). Pluralisme que afecta, en primer lloc, l’autonomia territorial i personal: ens referim aquí no solament a l’existència inqüestionable d’estats plurinacionals, sinó a la transparència inversemblant del postulat monista: un territori, una llengua, una nació, una història… tant si es formula des de l’Estat nacional com en contra seva, des del principi de les nacionalitats.
Hem d’assumir l’evidència, negada una vegada i una altra, que tota nació –amb Estat o sense Estat– constitueix un conjunt heterogeni de majories i minories identitàries, culturals o lingüístiques. Però, en segon lloc, no s’ha d’oblidar el pluralisme polític intern de projectes nacionals que competeixen en el si de la mateixa nació, les diferents lectures de la seva història, la seva cultura i la seva llengua, la presència d’interpretacions antagòniques (nacionalistes o no nacionalistes) de la identitat col·lectiva, a partir dels mateixos fets diferencials, la lluita sempre oberta per l’hegemonia del que és nacionalpopular.
En cinquè lloc, perquè l’apel·lació unilateral als principis de la Constitució i el dret és deutora d’una tosca assumpció hiperracionalista, molt desactualitzada científicament, que desfigura d’arrel la visió de la política subjacent. Perquè desatén el paper cabdal que exerceixen les emocions en qualsevol procés polític, especialment en la identificació i la mobilització democràtica de la ciutadania. Segons aquesta preconcepció, la pàtria cívica constituiria una mena de topos uranos serè de les idees, un Olimp de la raó, mentre que la nació esdevindria, de manera inevitable, una mena de tolla enfangada per les passions més funestes.
Avui sabem, gràcies a les neurociències i la psicologia social, que la raó resulta inseparable de l’emoció, que la política consisteix en una interacció complexa de principis, interessos i emocions. No hi ha menys pes emocional en unes eleccions que en un referèndum, en un debat parlamentari que en una manifestació al carrer. L’atenció s’ha de situar, més enllà de la pretensió quimèrica de bandejar la dimensió afectiva del que és polític mitjançant una imatgeria mecanicista de divisió de poders i contrapesos, en l’avaluació crítica de quines emocions resulten compatibles amb una societat democràtica basada en el respecte igual per a comunitats i ciutadans iguals i solidaris (empatia, solidaritat, esperança), i quines la fan impossible (ressentiment, aversió, odi, menyspreu).
Proves d’assimilació nacional
En sisè lloc, perquè la idea de patriotisme cívic o constitucional roman eloqüentment muda davant d’un fet singular: que el procediment d’adquisició de la ciutadania es basi en la nacionalitat i no en la residència. Això és, en el criteri ètnic de l’ius sanguinis i no en el cívic ius solis que caldria esperar. Només els connacionals són ciutadans: en els nostres països guiats pel patriotisme cívic i constitucional, per obtenir la ciutadania cal nacionalitzar-se. I per «naturalitzar-se» cal superar una sèrie de proves d’assimilació nacional que són cada cop més dures.
Pertot arreu, als requisits tradicionals de nacionalització, residència i transcurs del temps, s’hi afegeixen noves exigències nacionalitzadores, ocultes sota la vestimenta de la «integració cívica»: culturals (proves de llengua i cultura, tests de valors nacionals, nivell educatiu), econòmiques (contracte de treball, qualificació laboral), simbòliques (declaracions d’adhesió nacional), i fins i tot penals (absència de condemnes per delictes o faltes).
En setè lloc, en definitiva, perquè l’apriorisme que la nació resulta essencialment aliena a la democràcia, un mer assumpte de nacionalistes, ens deixa inermes, mancats d’arguments políticament idonis i específics davant dels nacionalismes d’Estat i contra l’Estat. Si el llenguatge de la democràcia parla només, com es reitera una vegada i una altra, de drets i llibertats individuals, de Constitució, de divisió de poders, la dimensió nacional esdevé, en si mateixa, dejuna de tota reflexió substantiva. Però darrere de l’ombra de la pàtria s’alça ominosa l’ombra de la nació essencial, l’«Espanya dels balcons», i en no haver-nos-hi enfrontat críticament, entre protestes fervoroses de patriotisme, es corre el risc cert de practicar nacionalisme d’Estat, a l’estil d’aquell Jourdan, el burgès gentilhome de Molière, que feia quaranta anys que parlava en prosa sense saber-ho.
Orfes d’una idea alternativa
Aquest nacionalisme espanyol, que alguns somiaven haver reduït a mera anècdota des del 1978, ara es «trumpitza», extreu totes les conclusions de les premisses que durant anys hem deixat passar sense discutir-les, absorts en el nacionalisme «dels nacionalistes», i irromp com a nacionalpopulisme autoritari acompanyat de milions de vots, amb un poder insospitat de contaminació i xantatge. I ens troba orfes d’una idea alternativa i democràticament mobilitzadora tant d’Espanya com de l’Estat espanyol. D’Espanya, perquè des d’aquestes premisses «constitucionalistes» resulta impossible entreveure la difícil construcció inclusiva d’una «nació de nacions». De l’Estat espanyol, perquè l’ablació del que és nacional dóna pàbul a una interpretació «cooperativa», recentralitzadora de l’Estat de les autonomies, que impedeix avançar cap a un federalisme plurinacional.
Paradoxa singular: fugint de la construcció d’una nova idea de nació pluralista d’Espanya, proporcionem espai addicional als nacionalismes d’Estat i contra l’Estat, i dilatem sine die la necessària reforma federal, no solament de la nostra Constitució sinó de la nostra cultura política. I abandonem, il·lusos, el terreny mateix en el qual es ventila la lluita política per l’hegemonia.
Política &Prosa, 31 de maig de 2021
