No sabem si apareixerà un espai central o si es reforçaran els blocs antagònics. Aquesta és la principal incògnita de les eleccions més estranyes que hàgim viscut mai, amb candidats empresonats o refugiats a l’estranger per haver proclamat il·legalment una república i amb la Generalitat intervinguda. Aquests dos blocs no existien anys enrere. Fins i tot després d’iniciar-se el procés, la fragmentació de Catalunya per raó de la identitat nacional no es produïa. Ni tan sols va cristal·litzar quan, amb paorosa insensatesa, l’independentisme va començar a separar despectivament “els unionistes” dels partidaris de la independència.
La cristal·lització d’aquesta ruptura interna no es va produir fins que, en l’última legislatura, els independentistes van voler passar de les paraules als fets. Referèndum, desconnexió i república comptaven amb l’aval de bastants vots (47%) i de grans manifestacions. Però van despertar el sentiment espanyol de molts catalans que, esperonats pels mitjans de comunicació d’abast espanyol, van començar a manifestar-se també pels carrers en defensa de la seva identitat. El resultat d’aquest plantejament és catastròfic: potser Catalunya no era una societat molt unida, però tampoc crispada. Els millors èxits els havia obtingut quan la gran majoria dels catalans s’unien al voltant del mínim comú denominador o bé quan, com va passar amb els Jocs Olímpics del 92, les institucions catalanes i les espanyoles aconseguien acordar un gran objectiu.
És convenient preguntar-se per què l’independentisme va persistir en el camí de la ruptura indiferent als sentiments i al vot de la resta de catalans? Una única resposta pot donar-se a aquesta pregunta. Els líders socials i polítics de l’independentisme, així com els mitjans de comunicació afins a aquesta causa, descrivien el seu moviment com a expressió de tot el poble català. Encara en la manifestació de Brussel·les la idea ha persistit: l’independentisme es presenta a si mateix com un tot esfèric i complet que reclama del tot espanyol, no menys esfèric i complet, el dret a emancipar-se. Moltes de les raons de l’independentisme són objectives i fonamentades: de la sentència de l’Estatut al menyspreu cultural, de la desigualtat fiscal a neocentralisme. Ara bé, encara que les raons siguin objectives, el plantejament independentista és nacionalista en el sentit romàntic, alemany, del terme. Com també ho és el sentiment nacional hegemònic a Espanya.
La visió romàntica de la terra substitueix la realitat per una abstracció. En el cas del procés català, l’abstracció permet o bé invisibilitzar una part enorme de la població catalana o bé no reconèixer-la com catalana. Durant tots els anys del Procés, aquesta mirada parcial ha persistit: reflectint a la manera del mític Narcís a les espectaculars accions i manifestacions pròpies (sovint amb detalls estranyament generosos: els bombers catalans fent cua per donar sang a Brussel·les). Paral·lelament, eren rebutjats amb acidesa i menyspreu els partits i votants de les opcions no rupturistes.
Era inútil assenyalar, com tantes vegades personalment he intentat, que el referèndum no era una mesura assenyada per a una societat tan plural i emocionalment complexa com la catalana. De res servia recordar que el sentiment de pertinença compartit, fins i tot ara mateix (dades del CEO) és extraordinàriament majoritari (més del 62%), mentre que el sentiment exclusivament espanyol (5,3%) i exclusivament català (28,6%) són clarament minoritaris.
No servia de res. I és que el procés independentista no només obligava a la majoria dels catalans a sotmetre’s a un dilema desitjat per una minoria. També pretenia desbaratar l’espai polític del PSC: l’únic partit català amb un peu a cadascuna de les grans comunitats culturals.
El PSC ha estat víctima d’errors propis (tripartit), del desconcert del PSOE i de problemes de fons que fins i tot l’SPD alemany està patint. És responsable del seu propi declivi. Però també ha patit una tremenda pressió política i mediàtica: a qualsevol preu havia de definir el seu rumb identitari a una única direcció. Igual que els comuns, el PSC expressa els delicats equilibris emocionals i culturals de la societat catalana. Ha cedit molt espai polític que, però, no ha estat ocupat per l’independentisme, sinó per Ciutadans, partit que va néixer impugnant amb estridència el consens catalanista transversal. Els dos blocs avancen amb lògica fatalista cap al enfrontament.
Recosir els consensos catalans bàsics no serà fàcil: si una tela s’esquinça és difícil sargir-la, queda la cicatriu. Per això és tan rellevant, estratègicament, el pacte del PSC amb sectors moderats del catalanisme democristià. Si aconsegueixen reconstruir un espai central de confluència sentimental i emotiva on catalans de diverses sensibilitats estiguin a gust, serà senyal que la societat catalana té voluntat de recosir-se. Si no ho aconsegueixen, haurem fet un pas més cap a l’Ulster.
