Missatge en una ampolla
* Vaig llegir als diaris, l’altre dia, que s’ha fet el primer homenatge “de gran format” (300 persones al CIC, la plana major convergent) a Jordi Pujol. “No tot ens ha sortit bé“, va dir modestament, i afegí: “Ja no sóc el Pujol tan brillant que dèieu abans“. “Llums i ombres“, “Honor i deshonor“… La rehabilitació de façana ha començat.
* Entre els assistents a l’homenatge, Xavier Trias i Vidal de Llobatera, que essent alcalde de Barcelona, el 2014, va dir “El que ha de fer Jordi Pujol és desaparèixer” i li retirà les condecoracions corresponents. Era el moment en que anà a terra l’espantós monument a Pujol que ell mateix s’havia inaugurat a Premià de Dalt (“di persona personalmente”, com diria Catarella, l’ajudant del comissari Montalbano).
* Com que a mi no em faran cap homenatge, ni el voldria de cap de les maneres (em moriria de vergonya), escric aquest missatge per a les noves generacions i, per bé que no sigui un nàufrag, el poso dins d’una ampolla i espero que quedi ben guardat per la posteritat:
“Sense acrimònia, i admetent que en tot hi ha excepcions, faig constar la meva convicció que els dirigents convergents han estat gent sense escrúpols (i, si en comptades ocasions en tenien, eren convenientment alleugerits pel confessor i pels seus fervorosos sentiments per la pàtria). I això, tant en política com, sobretot, en economia, a l’hora de fer calés. Han estat plenament eficaços per inventar-se històries, manipular la bona gent, dividir-la, amagar l’ou i mutar el gen quan els hi ha convingut per mantenir-se en el poder. Però han estat uns ineptes totals a l’hora de construir, crear, excel·lir i respectar. En general, han estat despietats i han traspuat sempre la cruel indiferència dels rics.
‘Dixi et salvavi animam meam’ “.
Tocats del bolet
* En el monument de Rafael Casanova de Barcelona, els 11 de setembre, es congregava cada any una petita colla (uns amb barretina, altres tocant trompetes o flabiols, altres amb cartells sovint farcits de faltes d’ortografia), esbroncant amb major o menor intensitat les distintes representacions d’entitats i partits que, habituades a l’escarni, dipositaven els trofeus florals de rigor. La cridòria es mitigava quan la banda municipal, també amb resignada rutina, encetava l’himne. No sé si el ritual segueix. En tot cas, mai hauria imaginat que aquells exponents tan cridaners i estrafolaris del xaronisme nacionalista es multiplicarien tant i arribarien tan amunt. Quin error, el meu!
* Amalia Tineo, gran amiga de Rosselló-Pòrcel i d’Espriu, professora meva del batxillerat, ens explicava que allò que li féu més impressió, el 18 i 19 de juliol de 1936, no fou la violència dels trets sinó la sobtada aparició de bojos que, sentint que les rutines i normes habituals havien desaparegut, gesticulaven solitaris pel carrer, cridant monòlegs abrandats i inconnexes. Anys desprès, vivint a la Barcelona Vella, jo recordava aquell comentari quan sentia els borratxos que passaven de nit per sota del balcó. Aproximadament la meitat d’aquells soliloquis amb veu de cassalla mostraven l’amor a crits del begut per Espanya o per Catalunya, segons els casos (l’altra meitat era sobre afers de banyes). Samuel Johnson deia que el patriotisme és l’últim refugi d’un canalla. També és la coartada perfecta dels tocats del bolet.
Al peu o al cap?
* He vist el “Dossier Torra“: una selecta tria de citacions d’articles i de “tuits esborrats” del nou president, en anglès, francès i alemany. És devastador. Juliana ha piulat: “Comença l’onada internacional. El ‘dossier Torra’ no només farà mal a l’independentisme, afectarà negativament la causa catalana de l’autogovern, que és la causa de la gran majoria.” La BBC defineix Torra com “L’autor d’un article en què va dir que alguns catalans d’origen hispanoparlant eren animals en forma d’humans“. Le Monde usa els mots “sectari“, “radical“, “antiespanyol“, “xenòfob“.
“Quin gran error, Carles, qui gran error! Triar, ja ho vam veure a Girona, no és el teu fort!“, escriu Antoni Puigverd avui. I Lluis Pérez Lozano, director acadèmic de la Fundació Josep Irla, escriu al seu blog que “les paraules d’en Quim Torra en el passat sobre “els espanyols” són simplement vergonyoses. Prou vergonyoses com per a saber que la seva presidència començarà més que coixa precisament en els dos àmbits on l’independentisme se la juga: el de l’eixamplament de la base social a Catalunya i el de la internacionalització del conflicte polític amb Madrid” (…) “el que em preocupa és que els que han decidit el seu nom (és a dir, Puigdemont i JxCat, segons sembla) no hagin entès fins quin punt la seva elecció envia al país i al món el missatge exactament contrari al que necessitem”.
* Tot plegat fa pensar que Puigdemont ha volgut situar a la plaça de Sant Jaume una persona que no li faci a ell el què ell li va fer a Artur Mas; però que ha oblidat o subvalorat l’impacte dels textos de Torra, amb la seva mixtura d’almívar i estricnina.
* Ara: es tracta d’un tret al peu o d’un tret al cap? Esther Palomera és partidària del primer diagnòstic (“L’independentisme s’acaba d’engegar un tret al peu”, a El Nacional!): “Puigdemont, i amb ell els qui per acció o omissió han permès l’arribada a la Generalitat d’un personatge tan sinistre com d’escassa moral, han deixat sense arguments els qui, dins i fora d’Espanya, defensaven que amb la formació d’un nou Govern hi hauria espai per al diàleg i l’entesa.” Guillem Martínez, més contundent, és partidari del segon diagnòstic (“El día en el que el Procés se disparó a la cabeza” a CTXT).
Esperitar-se
* En català hi ha un verb magnífic per a situacions de crisi: esperitar-se (excitar-se en alt grau, GDLC). Esperitar-se és un dret. Fins i tot pot arribar a ser un deure, en ocasions extremes. Ara n’és una, per desgràcia. Cal esperitar-se contra els tocats del bolet que ens han dut a la situació actual. Esperitar-se contra els que mantenen injustament i estúpidament a la presó a Junqueras i els seus companys i companyes. Esperitar-se contra els qui en nom de la pàtria es foten trets al peu o al cap. Esperitar-se contra els que parlen de diàleg, amb una cara de ciment armat, i el fan absolutament impracticable, totalment impossible. Esperitar-se contra els que només pensen en les pròximes eleccions, pensant que obtindran una majoria de vots esperitats, brandint banderes i identitats, confrontant, trencant, dividint i destruint.
Un comentari