Sobre feixisme (I)
Em van recomanar un llibre, que he comprat i he llegit (Rob Riemen, “Per combatre aquesta època“). La seva tesi central la resumí l’autor en una entrevista: “Parlar de populisme és la cosa més estúpida que es pot fer, no vol dir res. Estem parlant de feixisme: en una nova forma, però feixisme. El que significa que sabem cap a on anirà tot plegat“.
El llibre és doncs un crit d’alerta contra el retorn del feixisme. S’hi cita un crític cultural holandès, Menno ter Braak, que va escriure en els anys 30 coses lúcidament premonitòries: la motivació del feixisme era “el poder en el sentit més vulgar de la paraula“, que “es concentra en estimular l’agressió i el ressentiment“, i en el que “tot és superfície, sense res a sota; una doctrina de la pura rancúnia, una recepta per l’odi, una entonació de l’enveja, la estridència de la calúmnia...” Escrit el 1937 era agut, però ara es pot precisar més el diagnòstic i la teràpia, i no sé si Riemen aconsegueix anar gaire enllà, en aquest sentit. Un recurs del llibre, que conté veritat, és la constatació que l”esperit europeu” es perd, que la incultura i el nihilisme moral creixen arreu; però això no ofereix punts de suport suficients pel futur. El gori-gori dels ’“O tempora o mores”, “Cualquier tiempo pasado fue mejor”, “El món està ben girat”, etc. no mobilitza.
El llibre descriu bé, amb nostàlgia, l’atmosfera dels vells hotels suïssos de Sils Maria, on l’autor participa en debats sobre el futur d’Europa. Hi planen les ombres de Nietzsche, Proust, Mann, Celan i Adorno, i la música de Clara Haskil i Dinu Lipatti. Riemen narra aquests diàlegs fent parlar arquetips, a la manera de Naphta i Settembrini a “La muntanya màgica”. Escoltem així un fonamentalista cristià que enyora l’edat mitjana, un optimista vingut de Silicon Valley que enarbora l’entusiasme del progrés tecnicocientífic, un intel·lectual vienès que critica amargament la “veritat científica” i una general pèrdua de referents; i finalment un vell deixeble de Jan Patočka, que fascina a l’autor i li permet arribar a una conclusió. És amb l’educació i la cultura, ens diu, que es pot barrar el pas al feixisme, formant “ciutadans lliures i responsables” capaços de resistir el “renaixement del nacionalisme, la trivialitat de la tecnologia, la vulgaritat del comerç, i la estupidesa cultivada pels ‘media’ i les universitats“; i per fer possible el “retorn d’Europa”
Potser te raó, però no crec cedir a un particular esperit de cos si dic que cal evitar afegir-hi, com fa Riemen, una visió reduccionista i providencialista de la política. “La política, el món del poder“, escriu, “mai defensaria l’esperit europeu. Al món del poder nomès l’hi interessa el poder, el poder i la propietat. No la llibertat, no la justícia, no l’ànima europea. I mentre sigui així, la història no deixarà de repetir-se en el continent. Un etern retorn de la massacre. Homes d’Estat com Masaryk, Roosevelt i Churchill són les grans excepcions. Per això són homes d’Estat. Una estirp excepcional“. I en una entrevista: “Més enllà d’un grapat d’excepcions, tots els polítics són uns analfabets culturals.”
L’experiència em diu que no hi ha en el món de la política una ignorància major a la d’altres àmbits, inclosos els de l’art, la literatura, la magistratura o l’acadèmia. També em diu que els polítics més cultes no són sempre els que més l’encerten. Puc equivocar-me. Però no m’equivoco si dic, amb el respecte degut als grans personatges, que no és cap “estirp excepcional” la que ens salvà de Hitler i Mussolini (però no de Franco). Fóu la política, amb els seus terribles clarobscurs, i fou una multitud de gent de tots els horitzons, amb les seves misèries i il·lusions, els seus sacrificis i encerts, les seves conquestes.
Si ho dic és perquè només la política i la gent podrien salvar-nos de nou, si arribés el cas.
Sobre feixisme (II)
Perquè cedir tan fàcilment a la temptació de despotricar dels polítics? Hi ha raons per fer-ho, evidentment, i fer-ho té per descomptat un èxit d’audiència segur; però comporta un perill gravíssim, del que alertà Hannah Arendt en els seus darrers escrits: “Avui la política consisteix realment en el prejudici envers la política. Si volem parlar de política en els nostres dies hem de partir dels prejudicis que tots nosaltres, si no som polítics de professió, nodrim enfront de la política. Aquests prejudicis que ens són comuns representen al seu torn, en el sentit més ample del terme, un factor polític (…) El risc és que la política desaparegui de la faç de la terra. Però els prejudicis recorren el nostre temps, llancen el nen amb l’aigua bruta de la banyera i confonen la política amb allò que posaria fi a la política, presentant això, que seria una catàstrofe, com si fos inherent a la naturalesa de les coses, i per tant inel·luctable“.
El món és ple de contradiccions i paradoxes desconcertants. També el món de la crítica cultural. És sorprenent que en una entrevista amb Riemen es llegeixi això:
P.: ”Quin és el millor escriptor de qui hem sentit mai parlar?” R: “Cristina Campo, escriptora italiana, 1923 – 1977. Va publicar un petit llibre de poemes; un llibre de correspondència; un petit llibre d’assaigs. Els seus assaigs són com l’obra del pintor holandès Vermeer: d’una bellesa serena, molt profunda. Cada simple paraula d’ella és essencial. És de lluny el més brillant assagista del segle XX“.
Per un crític cultural que ha dedicat un llibre al risc de retorn del feixisme, aquest elogi tan taxatiu és molt sorprenent i una mica desconcertant. A la Wikipedia en italià es pot llegir que Cristina Campo, “excèntrica, en la postguerra ‘a Florència es divertia lloant en veu alta Mussolini, per escandalitzar els vianants’, ha escrit la seva biògrafa Cristina De Stefano“.
Provocació, sens dubte (de Campo es deia que estava “contra tothom“), però significativa. Seguint la recomanació de Riemen he llegit el seu recull d’assaigs (“Gli imperdonabili“). Hi he descobert, en efecte, una esplèndida escriptora, erudita, apassionadament perfeccionista. Era, al mateix temps, una ultraconservadora que combaté en primera línia contra els canvis del Concili Vaticà II i fou seguidora del més o menys cismàtic Cardenal Lefèbvre. Alguns diuen fins i tot que era a l’inrevès, que era Lefèbvre qui seguia a Campo. L’escriptora s’havia convertit al catolicisme a travès – o a causa – de la litúrgia, dels ritus, del gregorià; una passió que després del Concili la portà a assistir a les misses de l’esglèsia bizantina. Considerava que la megafonia i les guitarres a les esglèsies catòliques post conciliars eren un crim, no sols estètic, sinó “contra Crist“.
Això m’ha dut a demanar-me quelcom que Riemen no comenta en el seu llibre i que em sembla que no figura entre les 14 característiques que Umberto Eco atribuí al “feixisme etern“. Tal vegada en la pulsió atractiva d’aquest hi ha un anhel de ritual i de sentit, de creença a través del ritus. Un desig de seguretat, en el fons: poca cosa hi ha més previsible que un ritus, en principi immutable. D’ací l’èmfasi que el feixisme donà, com deia Stanley Payne: “a l’estructura estètica dels mítings, als símbols, a la litúrgia política, extremant els aspectes emocionals i místics” (el nazisme ho portà al paroxisme).
Considerar criminal el nazi-feixisme no ha d’impedir comprendre i explicar els motius no execrables pels quals molta gent desvalguda, exclosa, atemorida o angoixada es va sentir i pot tornar a sentir-se atreta pel feixisme o pels seus diversos cosins i cosines, les sectes i moviments polítics i religiosos del nostre temps, de caire extremista i/o violent.
Caldrien conceptes i paraules que no fossin ni “populisme” ni “feixisme” per designar i mirar de comprendre millor els fenòmens sociopolítics i culturals què s’estan (re)produint en el nostre país, a Europa i al món. De moment, potser “nacionalpopulisme” fa el fet, per a designar el fenomen dominant entre un conjunt de processos que són, però, diversos i complicats. En tot cas, cal evitar la simplificació expeditiva del “blanco y en botella, leche“, i tractar d’esbrinar-los amb més i millor atenció.
Més i millor atenció
En el llibre “Gli Imperdonabili” de Cristina Campo s’hi llegeix el següent (amb excuses per la traducció):
«”Souffrir pour quelque chose c’est lui avoir accordé une attention extrème.” Ací l’atenció assoleix potser la seva més pura forma, el seu nom més exacte; és la responsabilitat, la capacitat de respondre per alguna cosa o algú, que nodreix en igual mesura la poesia, l’entesa entre els éssers, l’oposició al mal. Perquè realment tot error humà, poètic, espiritual, no és, en essència, si no desatenció”.
També els errors polítics són, en general, de desatenció. Per rehabilitar el poder democràtic, objectiu indispensable, vital, del nostre temps, hi ha una regla d’atenció elemental, discriminant i normativa, que es pot aplicar sempre, en tot moment i circumstància. És aquesta màxima de Paul Ricoeur: “N’exerce pas le pouvoir sur autrui de façon telle que tu le laisses sans pouvoir sur toi.” (“No exerceixis el poder sobre els altres de tal manera que els deixis sense poder sobre tu“). En ella hi ha, em sembla, la clau més important de la lluita de la llibertat contra el feixisme i els seus cosins.
Cleptomania, plagi i “apropiació cultural”
* L’editora Maria Bohigas assistí a la representació a Girona de l’obra In Memoriam, de què Lluís Pasqual era autor i director, i hi va reconèixer llargs fragments d’un relat escrit per Francesc Grau Viader, ”Dues línies terriblement paral·leles”, publicat el 1978 i reeditat per Club Editor el 2009. “Vaig tenir el gran disgust”, comentà Bohigas, “de no veure citat enlloc el nom dels soldats que havien posat paraules a la seva experiència i gràcies a qui Lluís Pasqual havia pogut recrear aquell episodi cruent de la Guerra Civil” (l’obra, deia Pasqual, havia nascut “del desig de fer un homenatge a aquestes criatures, anomenats de la quinta del biberó, per una raó molt personal i molt íntima”).
* Ho va escriure Bohigas en una carta al jurat del premi Atlàntida del Gremi d’Editors, que s’atorgà enguany a Lluís Pasqual (de qui d’altra banda Bohigas diu, amb galania i tota la raó, que “se’l linxa”, en referència a les repel·lents circumstàncies que causaren la seva dimissió del Teatre Lliure).
* En defensa pròpia, Pasqual podria invocar il·lustríssims precedents que practicaren amb desimboltura tota mena d’adaptacions, transposicions, imitacions i paròdies, que queien sovint en allò que avui denominem copy/paste. Molière, sense anar més lluny, feu un ample i liberal us de Plaute, de la commedia dell’arte o d’obres espanyoles del seu temps. (Maria Bohigas és el viu retrat, en femení, d’un dels seus avis, Pere Bohigas, filòleg erudit i bon amic d’un altre savi, Marçal Olivar, traductor de Plaute al català).
Per bé que les acusacions de plagi no hi eren infreqüents, en temps de Molière ni se’ls hi passava pel cap la necessitat de mencionar les fonts; però Bohigas té raó en seva carta: avui els exercicis de cleptomania, que segueixen essent legítims en les arts, ha d’anar acompanyats, quan son literals, de les referències necessàries.
* Una cosa és cleptomania i una altra és plagi; per bé que la frontera, fàcil d’establir en el camp acadèmic (sobretot en els CV dels polítics), no ho és gens en el camp de l’art.
* Un cas recent de brillant cleptomania artística és el d’Alexis Michalik i la seva obra “Edmond“, que ha tingut un gran èxit als teatres de França i ara s’ha adaptat al cinema. No sols juga Michalik amb liberalitat les cartes del personatge, Edmond Rostand i del seu “Cyrano de Bergerac“, sinó que va més enllà i posa en escena, com a la recerca d’un conjur encomanadís, l’èxit fabulós de la peça. El “Cyrano” fou estrenat el 27 de desembre de 1897, amb 40 pujades i baixades del teló, fins que es cansaren i el deixaren aixecat; i amb els actors portats en triomf pels carrers de Paris. Ara diuen que l’ “Edmond” (més de 700 representacions a Paris, 250 “en province“) l’han vist més de 700.000 persones. Cleptòman, prestidigitador i esgrimista teatral de talent, Michalik ha manllevat, sense plagi, el succés triomfal de l’immens “Cyrano“.
* Ara proliferen fins a extrems ridículs els litigis sobre casos d’ “apropiació cultural”. El 2015, un museu de Boston va haver de clausurar una exposició sobre el kimono japonès després d’unes manifestacions acusant-la de “racisme” i d’”apropiació cultural”. La discussió sobre aquest concepte és inacabable, com succeeix quan tothom té la seva part de raó. Pels uns, l’us d’elements d’una cultura per part de membres d’una altra cultura “dominant” és una forma d’opressió i expoli. Altres responen polèmicament, com la novel·lista nord-americana Lionel Shriver que, acusada de “racisme” per la seva descripció de personatges hispans i afroamericans, va aixecar polseguera reivindicant el dret a ser, en el seu ofici, “voyeurista, cleptòmana i presumptuosa” i afegint que, amb una aplicació extrema del concepte d'”apropiació cultural” no tindríem ni “Madame Bovary” ni “Anna Karènina”.
