En política, a vegades es produeixen simetries curioses. Pere Aragonès (ERC) piula a Twitter: “El 14F anirà d’ERC o PSC”. I, el mateix dia, Elsa Artadi (JxCat) declara a Euopa Press: “Aquestes eleccions seran Laura Borràs o Salvador Illa“.
Segona simetria (bastant antagònica): com per fer pendant al canvi de candidat socialista, arriba la notícia que Lorena Roldán, portaveu de Cs en el Parlament, canvia de partit i anirà de número dos a la llista del PP, després d’Alejandro Fernández. Veig que, fa anys, Roldán es manifestà a Tarragona amb barretina, brandant una estelada. En el millor dels casos, un llarg camí de Damasc. En el pitjor, transfuguisme de tercera regional.
Quines davallades a Catalunya, les del PP i Cs, tan bornis i tan cecs, tan insensatament despistats, tan infortunadament contraproduents! En el seu moment, Ignacio Peyró, que va fer de speechwriter de dirigents del PP (com ho foren Lassalle i altres de bona ploma), i que és un dietarista entremaliat i entretingut (“Ya sentarás cabeza“, Libros del Asteroide), va arribar a escriure, a propòsit d’Aleix Vidal-Quadras, que “no es un futurible demasiado estúpido pensar que podía haber sido presidente de la Generalitat”.
Sí que ho era, bastant. Però en el Parlament, a Vidal-Quadras se l’escoltava (en Joan Barril el saludà en una columna: “Ha nacido una estrella”). Però fou un estel fugaç: Aznar li tallà la testa i la serví en safata a Pujol, que s’en llepà els llavis amb delectació, com un gat vell només aparentment astut.
