Raimon Obiols: L’apunt del día/46 (Icones 1: Bernard Leach, Llorens Artigas)

Nou Cicle 5 març 2023

0 360 3 minuts de lectura

Necessitem admirar: objectes, paisatges, accions i obres humanes, persones. Fent-ho, a vegades l’encertem, i a vegades no. Però si no admiréssim, estaríem perduts. Per això tots solem tenir la nostra llista d’admiracions, les nostres icones, la nostra galeria de persones i personatges, el nostre panteó.

En la meva llista hi són, en un lloc eminent, els ceramistes. Admiro el seu ofici. Fer un càntir, o un gerro bonic, no és qualsevol cosa. El nostre és un país de terrissaires, i ha donat magnífics ceramistes: Josep Llorens Artigas i el seu fill Joan, de Gallifa; els Cumella, pare i fill, de Granollers, els Serra de L’Hospitalet, i tants i tantes altres.

Admiro especialment el ceramista Bernard Leach, nascut a Hong Kong i de nacionalitat britànica. L’admiro per la seva obra i també per la seva vida, a cavall del Regne Unit i del Japó, entre l’Est i l’Oest. La va narrar en una autobiografia interessantíssima (Beyond East and West) que he tornat a llegir fa poc (l’hivern de Brussel·les, que s’allarga, convida a rellegir).

Quan tenía 19 anys, Leach passà un mal any: tingué un desengany amorós i va haver de deixar l’escola d’art on aprenia a gravar. Desesperat, es comprà un gos, que li donà uns quants disgustos i acabà atropellat. Després l’acomiadaren del banc on treballava. Al cap de poc, s’embarcà cap al Japó en un barco de línea alemany, amb una carta de presentació per a Koun Takamura, un escultor de la cort imperial. Va arribar a Nagasaki l’abril de 1909.

Takamura el convidà a prender el te, a casa seva, asseguts a terra, a la japonesa: «Em van començar a fer mal les cames sota les natges, però no en vaig fer cas. Amb l’ajuda de l’anglès precari del fill petit, vam tenir quaranta minuts de conversa; després vaig pensar que era hora de marxar, em vaig acomiadar, vaig fer una reverència, i em vaig aixecar per marxar; però les dues cames se m’havien adormit i vaig caure estès a terra! Consternació i rialles enmig de les meves patètiques disculpes. Van col·locar una cadira per a mi al porxo fins que les cames van tornar a obeir-me».

Leach s’avesà als hàbits del país i es va fer ceramista. I també objector de consciència: passà els anys de la Gran Guerra entre el Japó i la Xina i quan tornà al Regne Unit, el 1920, tingué els corresponents problemes. «Tot i que vaig ser pacifista durant la Primera Guerra Mundial», escriu Leach en les seves memòries, «en la Segona, quan l’amenaça d’invasió es va fer real, el meu odi a Hitler i la seva banda, i la veu de Churchill, van poder més. Així que em vaig fer voluntari a la ‘Home Guard’. No podia suportar la idea que Anglaterra fos envaïda pels nazis». Es va passar cinc anys fent rondes de vigilància i exercicis d’instrucció («una pèrdua de temps», comentà).

**A més de la seva obra i de les seves peripècies, també impressiona que Leach adquirís una fesomia de japonés**

Leach evoca en les seves memòries a Llorens Artigas («El recordo un matí al pati, amb els seus ulls foscos i brillants, imitant els gestos d’un torero. No parlava anglès, però ens feia petar de riure amb la seva mímica»).

**Josep Llorens Artigas, Hamada Shōji i Bernard Leach**

Josep Pla dedicà un Homenot a Josep Llorens i Artigas, el gran terrissaire de Gallifa, a la quarta sèrie de la seva galeria de retrats. La seva obra, escriu Pla, «és una pura meravella, té una espècie d’indescriptible màgia. Tot és inseparable: la terra, la forma de l’objecte, la temperatura del forn, el vent, la situació meteorològica, la personalitat, tan plena d’experiència, de Llorens Artigas. Aquesta operació, l’ha feta davant de molta gent, d’alguns intel lectuals, els quals, quan no tenen res a dir, utilitzen paraules estranyes. -Això -solen dir- és transcendent, es deu relacionar amb una missió o l’altra… -Com vostè vulgui… -sol respondre Llorens– El públic dirà el que li semblarà. Sortirà bé o sortirà fallat. No hi ha res més a parlar».

Al tancar el seu llibre de memòries, Leach va escriure: «mentre escric aquest llibre, i particularment a mesura que s’acosta al final, he pensat que en el fons de la meva vida hi ha hagut dues vocacions: la primera va començar als sis anys quan vaig prendre consciència d’un amor persistent pel dibuix i del desig de convertir-me en artista. La segona, a partir dels disset anys, després de llegir William Blake, va ser la recerca de la veritat».
No sé si la va trobar, la veritat; però tant ell com Llorens Artigas van crear coses molt belles, i aquestes sempre ens aproximen a la veritat i a l’alegria. «A thing of beauty is a joy for ever», diu un poema de John Keats («Dona una cosa bella goig per sempre», en la traducció de Marià Manent).

P.S.- Les peces de Shōji Hamada, que treballà molt amb Leach, deunidó: