Els nostres polítics ens menteixen. Ens distreuen discutint al voltant dels sobresous i callen sobre la qüestió principal, que són les donacions de les empreses: el seu volum real, la forma com es declaren (o no), els usos que se’ls dóna i, sobretot, les contraprestacions amb què es paguen. CorpWatch, una organització dedicada a la denúncia de la corrupció empresarial, sintetitza així el cas Bárcenas: tres empreses constructores espanyoles van pagar més d’un milió d’euros al Partit Popular i van rebre contractes d’obra pública per valor de més de 14.000 milions.
Un alt dirigent del Partit Popular, el senyor Esteban González Pons, ha tingut l’amabilitat de cridar-nos l’atenció al voltant dels múltiples canals per on flueixen aquests diners. Ho va fer amb la intenció de denunciar la conducta del PSOE, sense adonar-se que ens il·lustrava al voltant d’unes pràctiques que afecten de la mateixa manera el seu partit, i la majoria dels altres. El que ha vingut a dir-nos és, en suma, que als pagaments que apareixen als comptes B, com el que aquests dies circula per la premsa, s’hi han d’afegir els diners que es destinen a cobrir les despeses electorals i els que s’utilitzen per mantenir els dirigents una vegada abandonen la política feta de cara al públic.
Els costos de la propaganda i l’organització de les campanyes electorals es paguen fonamentalment amb crèdits bancaris que després els bancs acaben perdonant perquè els partits no tindrien manera de tornar-los. Segons un informe del Tribunal de Comptes, el 2007 el PP i el PSOE devien, respectivament, 59,3 i 59,9 milions a bancs i caixes d’estalvis. Podem documentar la data i el volum dels perdons, però no els motius que els justifiquen.
El segon punt que ha plantejat González Pons es refereix al fet d’aclarir d’on surt el que segueixen guanyant els polítics quan abandonen els seus càrrecs públics. Aquests diners, que no apareixen tampoc als comptes B dels partits, es justifiquen sobretot per la conveniència de seguir utilitzant la influència que conserven els vells dirigents amb l’objectiu d’utilitzar-los com a intermediaris en negociacions, tractes i tripijocs de la més diversa índole. En els vells temps les grans empreses espanyoles posaven als seus consells d’administració marquesos i comtes perquè els donessin brillantor; ara utilitzen els antics polítics en funcions més discretes, com a consellers, però no menys remunerades.
No crec que hi hagi ningú tan ingenu per imaginar que personatges com Felipe González o José María Aznar podrien disfrutar dels ingressos que actualment perceben si no haguessin passat abans per càrrecs polítics que els han proporcionat una considerable influència. Ni se m’acut per què altres serveis que no siguin els d’aquest gènere remunera Telefónica a Rodrigo Rato (no deu ser per la seva tasca com a economista, després de la seva menyspreada sortida del Fons Monetari Internacional i del grotesc episodi de Bankia).
Amb raó va dir Mariano Rajoy que ell no havia vingut a la política pels quatre calés que cobra com a cap del Govern, i que no milloren gaire amb els sobres. Això queda per als personatges que la policia va descobrir comentant per telèfon que s’havien ficat en política «per forrar-se» de seguida. Això dels Rajoy i companyia és per a tota la vida.
No hauríem d’escandalitzar-nos per aquestes coses, perquè succeeixen a molts llocs. Respecte del finançament de les eleccions es calcula que les últimes celebrades als Estats Units van mobilitzar un mínim de 6.000 milions de dòlars de diners privats ( Sheldon Adelson es va gastar personalment 53 milions de dòlars en suport del nou candidats). Hi ha a més a més un aspecte que aquí produeix escàndol, com el dels viatges i festes pagats als polítics, que als Estats Units està institucionalitzat pel mecanisme del lobby, en el manteniment del qual les grans empreses gasten més diners que els que es destinen a pagar impostos.
I quant a assegurar el futur dels polítics, l’exemple més rellevant el tenim al Japó, on els dirigents de l’Estat de construcció , que empraven els recursos en obres públiques (van arribar a construir 97 aeroports i obligaven Japon Airlines a operar en tots, una cosa que va causar la ruïna de la companyia), tenien assegurat un càrrec en una empresa constructora quan acabaven la seva gestió. Aquí encara tenim el pudor de deixar alguns aeroports sense avions.
El que resulta un engany és fer creure al personal que la corrupció són els vestits de Camps o els sobres de Rajoy . Tot això és moneda menuda, xavalla. El que és realment greu és l’avanç de la connivència de la política amb els interessos de les grans empreses i els negocis financers, que està institucionalitzant el desenvolupament d’una política que es compra i es ven. I a això serà molt difícil posar-hi remei.
Article publicat a El Periódico
