La portada d’aquest diari facilitava ahir una suggerent associació d’idees.”La caiguda del mur de Berlín demostra que els somnis poden fer-se realitat”, havia dit el dia abans la cancellera Angela Merkel en celebrar el 25 aniversari de la fi real i simbòlic de la divisió de la ciutat, que era també la d’Alemanya i la de Europa. Al costat d’aquesta frase s’informava que aproximadament dos milions i quart de ciutadans catalans havien votat en una consulta sobre el futur polític del seu país. El 80%, a favor de la independència. Un somni.
Mala notícia per al Govern d’Espanya. Encara que, estrictament, no podia ser una sorpresa. Els sondejos d’opinió donen dades semblants. Els catalans que s’havien pronunciat ho van fer en una consulta que el Govern d’Espanya va qualificar d’il·legal, que va tractar d’impedir mitjançant el Tribunal Constitucional i que es va celebrar tot i que sobre ella i els seus organitzadors pesaven i pesen amenaces de persecució penal.
Les xifres d’ahir i d’altres que poden consultar-se indiquen que al voltant d’un terç de la població catalana es decanta actualment per la independència mitjançant la creació d’un Estat català. És molt, sobretot si es té en compte que integra una gran part dels sectors més organitzats, actius i socialment representatius del país. Des de sectors de l’Església i les patronals (no la banca, és clar,) als sindicats i les universitats. No són els sans culotte. No és el lumpen Proletariat. La d’ahir va ser la cinquena gran manifestació protagonitzada per aquesta part de Catalunya en els últims quatre anys. Probablement la més nombrosa de totes elles. De manera diversa, però sempre amb alts nivells de civisme, s’ha tractat de concentracions milionàries. Hi han participat en elles probablement més persones que les que es van mobilitzar a Berlín fa 25 anys per enderrocar el mur. Més que en la històrica marxa sobre Washington liderada per Martin Luther King el 1963 a favor dels drets civils dels negres. Aquella en la qual explicava que “tenia un somni” i que aquest somni era el de tots els negres americans.
Es tracta d’una comparació altisonant però útil per a indicar què mou aquestes multituds catalanes d’avui. No és un atac de febre. És una cosa format pel material que anima als que persegueixen les millors grans causes. Al voltant dos milions de ciutadans de l’Estat espanyol de nacionalitat catalana somien crear el seu propi Estat. Volen lliurar-se del Govern central i la nomenklatura que s’ha apropiat de les institucions centrals de l’Estat. Pot agradar més o menys, però és el que hi ha. Pot ser que aquests catalans arribin a ser majoria a Catalunya, encara que és improbable, perquè la societat catalana és molt plural, molt diversa i alberga diverses consciències de pertinença nacional. Però els que van votar el diumenge tenen un somni, és aquest. I tenen també un malson, el Govern del PP.
El Govern de Mariano Rajoy i el seu partit no són només un malson per a aquests ciutadans catalans. Per aquest i per altres motius igualment substanciosos ho són també per als milions d’espanyols que creuen que els conflictes, per greus que siguin, s’han d’abordar mitjançant el diàleg i la negociació, és a dir, compromesos de bona fe en la recerca real de solucions que puguin satisfer les parts. Per què ha permès el PP que les coses arribessin a aquest extrem?
Aquest interrogant té resposta. En l’origen hi ha el no saber perdre. El PP va perdre el 2006 el referèndum que tancava un llarg procés negociador entre les Corts i el Parlament català, i els respectius governs, en el qual se sancionava una moderada correcció del desgast en l’autogovern acumulat des de 1980. Un nou Estatut d’Autonomia. Un nou capítol en el sempre dur forcejament per les quotes de poder entre l’Administració central i la Generalitat. La cúpula del PP d’aquell moment, en la que per descomptat figuraven Rajoy i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, va decidir atacar el Govern del PSOE acusant-lo d’haver cedit davant el nacionalisme català. I va llançar una agressiva campanya al llarg i ample d’Espanya.
El PP havia perdut les corresponents votacions de l’Estatut al Parlament català, al Congrés, el Senat i en el referèndum. Però no ho va acceptar. Comptant que podia controlar al seu favor la composició del Tribunal Constitucional, va recórrer a ell perquè invalidés la quasi totalitat del nou Estatut. Ho va aconseguir. Va ser el 2010. Poc després va arribar la primera de les grans manifestacions anuals que han marcat l’auge de l’independentisme.
ffrr33wAquesta és la raó per la qual és il·lusori pensar que el conflicte català pugui ser resolt per Rajoy i el seu Govern. Els qui van crear l’incendi i després s’han dedicat a tirar-li gasolina com van fer estant a l’oposició per minar el Govern de Rodríguez Zapatero, no estan interessats en resoldre’l. tt55jrttAra creuen que invocar l’enemic català potser els salvi de la catàstrofe electoral que se’ls s’anuncia a Madrid, València, etcètera. Embolicar-se en la bandera se li crida a això.
