EL GENDRE
Jared Kushner, 39 anys, gendre de Donald Trump, ha fet aquesta semana una aparició sorpresa en una conferència de premsa a la Casa Blanca. Se sabia que el sogre li havia encomanat impulsar la resposta a la pandèmia. Ara s’ha fet més visible.
Sobre el gendre de Trump, la revista Time va reproduir un comentari d’una font anònima de la Casa Blanca: “Es el típic cas de persona que ignora tot el que ignora”. Frida Guthis, una veterana periodista de la CNN, l’ha descrit en termes semblants: “Pateix una sobreabundància de confiança injustificada en ell mateix. És un Trump introvertit; arrogància sense rimbombància“.
Kushner va dir que Trump li havia demanat “que s’assegurés que pensem fora dels camins fressats, que trobem els millors pensadors del país, que obtinguem les millors idees“. Toquem fusta.
D’aquests encàrrecs a Kushner, hi ha precedents. Quan Trump va prendre possessió, encarregà al seu gendre i a Jason Greenblatt el rellançament del pla de pau Israel-Palestina.
En aquells dies trucà a l’ambaixador britànic, que va dir que havia estat “la pitjor conversa telefònica de la seva carrera“, i al francès, Gérard Araud (“una trucada brutal, en termes que em feren comprendre que el ‘gendre ideal’ no era l’escolanet que deixava suposar la seva aparença anodina“).
Interrogat sobre les seves competències sobre el Pròxim Orient, Kushner va dir que “havia llegit 25 llibres sobre el tema“. L’ambaixador Araud, que ja el 1982 era primer secretari de l’ambaixada de França a Tel Aviv, va dir que una característica de Kushner i Greenblatt era “la ignorància dels fets, sovint dels més elementals”.
UN DRAMA EN TRES ACTES
Jeremy Adelman, professeur d’història a Princeton, ha escrit que les reaccions de la Casa Blanca a la pandèmia han estat “un drama en tres actes“. En el primer, la reacció fou de sospita: és tractava d’una exageració, una maniobra dels xinesos o dels demòcrates per atacar a Trump. L’acte següent consistí en minimitzar l’amenaça del virus. Trump declarà que era menys mortal que un grip ordinari. Ningú va ridiculitzar tant les advertències com Sean Hannity, el presentador preferit del president (Trump va sovint al seu programa a Fox News, amb 5,6 milions de teleespectadors de promig). “Per Hannity“, escriu Adelman, “es tractava d’una bagatel·la, totalment muntada pels demòcrates per fer ombra al geni econòmic de Trump“.
El tercer acte, una vegada compresa la gravetat de la situació, ha obligat Trump a declarar la guerra. La Casa Blanca ha esdevingut el centre d’un “pla de batalla“.
Un problema afegit a la magnitud de la crisi (a més de la terrible urgència sanitària, prop de 17 milions de nord-americans han sol·licitat les prestacions d’atur en l’últim mes, dels quals 6.600.000 en l’última setmana) és la manera de fer de Trump: un teatre permanent de canvis, dimissions, acomiadaments i caos, a cop de Twitter.
A començaments de març, Trump va acomiadar el seu cap de gabinet, Mick Mulvaney. Designà per a substituir-lo un “lleial” del Congrés, Mark Meadows, que trigà tres setmanes per deixar l’escó. Per tapar el buit, Trump creà una “task force” coordinada pel vicepresident, Mike Pence (que, segons l’ex ambaixador francès, “arriba a les màximes cotes de servilisme”) i posà el seu gendre, a l’ombra, a impulsar la resposta a la pandèmia.
“Ce petit monde grenouille et se déteste presque en public“. Així descriu “la cort de Trump” l’ambaixador Araud, en una frase difícil de traduir (“Grenouiller“: intrigar a l’ombra, fer tractes immorals, segons el Larousse).
LES LLÀGRIMES DE L’EPIDEMIÒLEG
Segons informen el Washington Post i el NYT, el secretari de sanitat dels EUA, Alex Azar, advertí Trump del risc d’epidèmia per coronavirus “setmanes abans que es prenguessin les primeres mesures de resposta”. El 18 de gener l’ informà directament durant una reunió a la seva mansió a Florida. El 30 de gener tornà a advertir a Trump i li va dir que podria convertir-se en una pandèmia. El NYT informa que la resposta de Trump va ser dir-li a Azar que era un alarmista.
Azar había estat informat el gener del perill del virus, present aleshores només a la Xina, pel director del Centre de control i prevenció de malalties (CDC), Robert Redfield.
“El doctor Robert Redfield, viròleg reputat i director del Centre de control i prevenció de malalties (CDC) (…) havia rebut la notícia oficial del coronavirus xinès el día de cap d’any, quan era de vacances amb la familia. Es passà vint-i-quatre hores al telèfon, consternat. Després parlà amb George F. Gao, director del Centre xinès de control i prevenció. A mitja conversa, el doctor Redfield és posà a plorar” (Jeremy Adelman, “De l’orgueil à l’humilité : une histoire américaine“)
Quan vaig llegir això, vaig recordar que, el mes de febrer, el doctor Oriol Mitjà havia declarat a Rac1 que l’epidèmia podia no arribar a casa nostra i era més o menys com un grip. I vaig recordar que un mes després acusava d’incompetents els responsables del comitè d’emergència espanyol i en demanava la dimissió.
D’acord: les comparacions poden ser odioses. Si la faig, no és per ficar-li el dit a l’ull al doctor Mitjà, sinó per demanar-li que, si troba un moment, s’hi pensi una mica i es miri al mirall.
MIRAR-SE AL MIRALL
Jo no sé si el doctor Mitjà i altres gurús del “procés“, com el “premi d’honor de les lletres catalanes” vestit de post “soixante-huitard” amb cabellera prerrafaelita que ha dit “han empès el virus cap aquí“, o els dos Molt Honorables actuals, són plenament conscients de l’infern que alimenten amb el missatge de l'”Espanya ens mata“.
Una secretària general del Departament de Salut de la Generalitat ha afirmat, en resposta a un tuit de Milagros Pérez Oliva que adjuntava l’article “El col·lapse que no fou” de Michele Catanzaro, crític amb Mitjà, que al govern espanyol “volien morts” i “carronya” en lloc de “solucions“.
Jo també el vaig enllaçar a Facebook, aquell article, i he rebut el xàfec corresponent d’improperis i recriminacions: “Com pots caure tant baix!“, “Com a mínim, saber guardar el dol de molta gent”, etc.
Ja estic curat d’espants, d’ençà que el 1984 vaig tenir, per sort a uns metres de distància, uns centenars de pseudopatriotes que defensaven l’aleshores Molt Honorable cridant-me “mateu-lo! mateu-lo!” a la sortida del Parlament.
Però la situació actual m’angoixa molt, no sols pensant en els efectes terribles de la pandèmia sinó en el país que deixarem. La pandèmia actual, ha dit algú, és com un mirall: ens ensenya el millor i el pitjor de la nostra societat. Si, ací i arreu, s’imposés el pitjor, aleshores només ens restaria repetir el comentari de Clemenceau: “Quelle décadence!“.
