Raimon Obiols: Notes de la Gran Pausa – 1 (“Passar la pesta”, agraïment, imprevisions i previsions)

Passar la pesta

Quan érem petits, jugàvem a “passar la pesta“. Era una variant del “tocar i parar” que t’obligava a enfilar-te als bancs i fanals o a penjar-te dels llocs més insòlits, per tal d’evitar el “contagi“. No recordo que en diguéssim de la “pesta alta“, com és conegut, per exemple, a la Conca de Barberà). En dèiem,  simplement, “jugar a la pesta“.

És un un joc antiquíssim. Com a mínim, d’origen medieval; però diria que és més vell encara; que ve del fons dels temps.

En les dramàtiques circumstàncies actuals, el “passar la pesta” s’ha convertint en un sòrdid joc d’adults. Els exemples es multipliquen aquests dies. Per no referir-me als més propers, esmentaré els més considerables: Trump parla repetidament del “Chinese Virus“, mentre el seu entorn a la Casa Blanca difon l’expressió ““Kung Flu“. Per la seva banda, a la Xina,  un portaveu del ministeri d’afers estrangers, Lijian Zhao (@zlj517) difon en les seves piulades el terme “American Virus” mentre en una de les cadenes de la TV estatal  s’ha suggerit que els EUA podrien haver produit i transmès el virus a Wuhan de manera oculta.

En una entrevista que li han fet a Jean-François Kahn, el vell periodista francès – que no ha estalviat mai les crítiques i que no és precisament un tendre – ha dit: “Assenyalar amb el dit els responsables, ho trobo totalment indecent“. És el mínim que es pot dir. En el cas dels responsables públics, “passar la pesta” consisteix en traslladar les culpes als altres i, si se’m permet l’expressió, treure’s el mort de sobre.

Kahn diu que ja hi ha tonelades d’articles, editorials, declaracions i piulades que obeeixen a un model estàndard, de dues parts: en la primera és critica i s’acusa “als altres“; en la segona, es reclama que no es faci política partidista amb la pandèmia. “És totalment hipòcrita“, conclou.

Ens hauríem de limitar a donar les gràcies als qui mereixen el nostre agraiment:  els homes i dones que, com diu la gran Remei Margarit “donen la cara en la primera línia i treballen més del que poden,  humanament parlant“. Amén.

A tots ells, a les persones afectades pel virus, i  a tots els confinats i confinades, els meus millors desitjos.

Imprevisions i previsions

Remei Margarit parla d’imprevisions del passat que cal corregir. Em sembla que sobre això, els fets acuals li  donen tota la raó: “Malgrat les males polítiques dels darrers anys pel que fa a la sa­nitat, seguim tenint un dels millors sistemes sanitaris del món. I ara ja és una urgència esmenar les retallades en sanitat i dotar-la de recursos personals i mate­rials per fer front a aquesta epidèmia que ens ha arribat”. Amén, també.

Però si això val per les imprevisions,  què es pot dir pel que fa a les previsions? Què hem d’esperar, per després de la pandèmia?

El Day After, quina incògnita! Hem vist masses pel·licules americanes sobre el tema, que ens poden desorientar a l’hora de pensar en una situació de després del diluvi.

Serà “un altre món“, diu Jean – François Kahn, tot afegint: “Caldrà reflexionar sense apriorismes i mirar de respondre a aquesta pregunta: què ens ensenya aquesta catàstrofe?“.

A mi em sembla que de la pandèmia en podem extreure una primera lliçó: una gran desconfiança pel que fa a les previsions. Qui hauria pogut preveure, en efecte, la dimensió brutal d’allò que estem vivint? Sí, d’acord, no manquen les veus que s’aixequen dient “Jo ja ho havia previst!“, però de tota manera… Em fan pensar en el que deia Claude Simon parlant de Karl Marx: “Aquesta refotuda vella senyora barbuda que ho ha previst tot“…  (“Cette sacrée chère bonne vieille femme à barbe qui a tout prévu”).

Ara:  no podem abdicar de la voluntat democràtica de discutir i treballar per un demà millor. Més enllà del dolor, les alarmes i les incògnites que planteja la pandèmia, hi ha algunes coses que em sembla que es poden constatar en la situació actual, i  sobre els seus possibles efectes futurs.

Primer: En una situació d’emergència greu com l’actual, la gent s’adreça als governs en cerca de resposta. Els tòpics neoliberals (“Més mercat i menys Estat“, “El govern no és la solució, el govern és el problema“, etc.) queden desacreditats en el sentit comú de la gent.

Segon: la pandèmia revela les forces i febleses dels diferents tipus de règim. Els més autoritaris, com la Xina o l’Iran, sense llibertat de premsa i amb càrrecs públics que, per por, tendeixen a ocultar la gravetat d’una situació, són més vulnerables  en la fase inicial d’una epidèmia. En canvi, en una fase posterior, un règim autoritari com el xinès es pot percebre com més operatiu, mentre  que altres apareixen mès lents i mès laxes (el New York Times deia, fa uns dies, que Trump combina els trets negatius d’un i altre tipus de règim).

Un tercer aspecte a tenir en compte és que si la pandèmia no acaba ràpidament (cosa poc probable), les conseqüències econòmiques seran enormes, i  s’incrementarà molt la tendència a la desglobalització que ja era en curs abans de l’expansió del coronavirus. No és probable una evolució cap a plantejaments autàrquics, però sí que hàgim viscut, aquests darrers anys, un límit màxim de la globalització per un període llarg de temps.

De la Gran Acceleració hem passat, en sec, a la Gran Pausa. Aquesta gran inquietud que esclata (amb noves icones: la cara de Greta Thunberg, les morts al Mediterrani, els incendis australians, la imatge microscòpica del coronavirus, els carrers buits de les nostres ciutats) potser obre, enmig de la desgràcia, una esperança de represa d’una nova política democràtica a l’alçada dels perills que ens encalcen. Cal  un projecte de salvació. Hi serem a temps? Aprofitem la Gran Pausa del confinament, per a pensar-hi i parlar-ne.