Comentant el recent encàrrec a Mario Draghi per a formar govern, recorda bé Francesc Trillas, en un article recent, que recórrer en última instància a grans tècnics de la banca pública per a presidir la República o el Consell de ministres no és un novetat a Itàlia, i esmenta els noms d’Einaudi, Ciampi, Dini i Monti.
Ara: si bé Draghi ès un “tècnic“, i de primeríssim nivell, cal dir que és també un polític molt hàbil, amb un excel·lent maneig dels temps i amb l’art de la fòrmula, breu, incisiva, indeleble.
Justament Draghi és recordat per la declaració del 26 de juliol de 2012, que alguns diuen que salvà l’euro: “El BCE està disposat a fer tot el que calgui per preservar l’euro. I creguin-me, serà suficient“. Aquell “Whatever It Takes“, que tingué un efecte fulminant, és memorable i fins i tot se n’han fet cançons.
També es recorda de Draghi aquest comentari, que és exacte: “Que l’estrès sigui estressant depèn de l’estrès que tinguis“.
És un home que cita bé. Li agrada repetir un comentari de l’economista alemany Rudi Dornbusch, mort prematurament, que fou colega seu: “Les qüestions complicades tenen respostes senzilles equivocades”.
En un discurs en un aplec de joves a Rimini, el 2020, va evocar una màxima, que Alcohòlics Anònims repeteix en les seves sessions i que sovint s’atribueix erròniament a Sant Francesc d’Assís o a Thomas More. Draghi esmentà correctament l’autor, Reinhold Niebuhr, teòleg i teòric de les relacions internacionals:
“Doneu-me la prudència d’acceptar les coses que no puc canviar, l’audàcia de canviar les coses que puc canviar, i la saviesa d’entendre la diferència”.
En una entrevista, quan començà a dirigir el Banc Central Europeu, Draghi va dir:
“Allò que diem, cada paraula, cada adjectiu, té un impacte. Comprendre aquest impacte implica assumir una gran responsabilitat“.
Trobo que són dues reflexions especialment adequades a l’actual moment electoral de Catalunya.
