Raimon Obiols: L’apunt del dia/384 («Potser acceptarem perdre-ho tot de nou»)
«Potser acceptarem perdre-ho tot de nou»
30 de novembre de 2024
Diria que la discussió política més llarga que mai ha estat filmada, en una pel·lícula destinada al gran públic, és a Il terrrorista, de Gianfranco De Bosio, de 1963. (És clar que potser m’equivoco: la meva ignorància sobre films estalinistes, xinesos o coreans és pràcticament total, i em temo el pitjor).
La pel·lícula passa el desembre de 1943 a Venècia, quan la ciutat era dominada pels alemanys i per les milícies de la república mussoliniana de Saló, mentre a Itàlia es constituïen els Comités d’alliberament nacional (els CLN) i els grups armats (els GAP). En el film, les discussions entre els representants dels cinc partits del CNL del Veneto (el partit liberal, el d’acció, el democristià, el comunista i el socialista) es perllonguen durant més d’un quart d’hora. Discuteixen sobre les formes de resistència, sobre l’ús de la violència i les seves conseqüències, sobre la nova democràcia a bastir després del feixisme, etc. És una discussió extremadament versemblant, d’un realisme total; inevitablement llarga, ai las.
La pel·lícula és difícil, però molt bona i en alguns moments visualment impressionant: les imatges d’una Venècia hivernal, humida i gèlida, són fascinants, molt belles. En el seu moment no va tenir gaire èxit; potser perquè, malgrat la seva qualitat i un bon repertori d’actors (Gian Maria Volonté, Raffaella Carrà, Anouk Aimée, entre altres), és deliberadament freda i distanciada, d’una lentitud reflexiva, brechtiana (Gianfranco De Bosio, que de molt jove fou resistent, després va ser guionista, home de teatre, i dirigí obres de Brecht). La pel·licula ve a ser, doncs, una mena d’anti Casablanca: evita volgudament tot recurs a l’èpica, al romanticisme, a la sentimentalitat, a l’hagiografia de la resistència. Deixa oberts, a més, els problemes polítics i ètics que planteja; no dóna respostes; deixa el judici a l’espectador.
Ho fa amb un to amarg, molt actual. «D’aquí a vint o trenta anys, quan tot això s’acabi, tornarà a haver-hi un període en què la gent es deixi adormir, anestesiada, per una mica de pau i abundància»potser, per motius materials, acceptarem perdre-ho tot de nou», diu un dels protagonistes, en un moment donat.
Potser aquesta raó explica que aquesta setmana, amb una còpia restaurada, la pel·lícula s’ha tornat a distribuir en els cines a França, on està passant el que està passant.
(Els fans del cine i/o de la política la poden veure a Youtube).
