Raimon Obiols: L’apunt del dia/10 (La repugnància envers la política)
Alguns amics m’han comentat les «Tres notes sobre Maquiavel» (aquí, aquí i aquí) dient-me que m’havia arrenglerat amb els fans del mestre florentí i contra els que l’han atacat o l’ataquen. No és exactament així: entre el cel i l’infern, votaria per una breu estada al purgatori, per una raó concreta, que intento aclarir a continuació.
Leo Strauss deia (1) que titllar Maquiavel de “mestre del mal” no havia de ser un motiu d’escàndol sinó d’un possible ridícul innocent, inofensiu. Ell, afegia Strauss, estava disposat a caure-hi: “Quina altra descripció s’adaptaria a un home que donava lliçons com ara que els prínceps (…) han d’assassinar els seus oponents en lloc de confiscar els seus béns, ja que els homes obliden abans l’assassinat dels seus pares que la pèrdua del seu patrimoni?” Etcètera: la llista d’enormitats en forma de «consells al Príncep» és llarga en l’obra de Maquiavel. Bertrand Russell va escriure que havia escrit un «manual per a gàngsters» (però segurament devia estar pensant més en Mussolini que en Maquiavel).
La conclusió de Strauss era que“si donem per cert que només un home malvat pot defensar màximes de gangsterisme públic i privat, ens veurem obligats a admetre que Maquiavel era un home malvat”. Però afegia que, de fet, no havia estat, ni molt menys, el primer a emetre aquesta mena de recomanacions esfereïdores, que formen part d’una manera de pensar i d’actuar en política tan vella com l’anar a peu. Simplement va ser el primer a fer-ho sense embuts ni argúcies, sense el vel de la hipocresia.
Per contra, la hipòtesi que han sustentat els defensors de Maquiavel és que els seus consells al Príncep tenien segones intencions i s’adreçaven, de fet, no als tirans sinó al poble republicà. Soc també, modestament, del mateix parer, però amb l’afegit que les truculències del florentí, per bé que s’interpretin en clau de sarcasme o de sàtira, han contribuït a estimular la repugnància dels ciutadans envers la política. Els termes «maquiavelisme» i «maquiavèlic», ben vigents durant cinc segles, en donen testimoni.
La identificació tan habitual de la política amb la mentida, l’engany, el doble joc, per no parlar de la crueltat i la maldat (és a dir l’equivalència entre política i “maquiavelisme”), té conseqüències reaccionàries. El mínim que es pot dir és que Maquiavel, amb els seus “terribles consells” (Strauss) no contribuí a disminuir aquesta instintiva percepció popular, tan negativa pel “vivere civile” i la idea republicana, sinó que la va reforçar amb títols de noblesa. Mal assumpte.
Com va escriure Juan Ramón Capella, “La política no té per què ser repugnant, sinó tot el contrari: el que és repugnant és més aviat la societat instituïda, plena de xacres; canviar-la és una exigència abans que res moral per a les persones individuals: l’exigència de projectar com es vol que sigui la societat, i treballar per canviar-la (…) El tema de la repugnància envers la política, doncs, ha de ser reformulat. El que és repugnant no és la política considerada en si mateixa, sinó certes maneres de practicar la política; i, en realitat, també certes polítiques”.
_______________
(1) Leo Strauss, Thoughts on Machiavelli
