L’esperança i l’optimisme
11 d’abril de 2023
En els primers anys vuitanta, Václav Havel va escriure que no és el mateix l’esperança que l’optimisme: «Definitivament, l’esperança no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció que les coses aniran bé, sinó la certesa que algunas coses tenen sentit, independentment de com surtin. L’esperança dóna força per viure i per intentar fer coses noves».
Anys abans, el 1969, en un moment de desesperança (els tancs soviètics havien liquidat la Primavera de Praga), Havel havia escrit a Alexander Dubček: «Fins i tot un acte purament moral, sense cap esperança de tenir un efecte polític immediat i visible, pot anar guanyant importància política de manera gradual i indirecta amb el temps».
L’esperança, deia Havel, és una cosa que «es té o no es té». La definia com «la capacitat de treballar per alguna cosa perquè és considera bona, no només si té possibilitats d’èxit».
L’Ernest Lluch parlava sovint d’El principi esperança, la monumental trilogia d’Ernst Bloch. En el debat dels marxismes de principis del segle XX, Bloch distingia entre el que anomenava “corrents freds” i “corrents càlids“. En els primers hi veia la primacia d’una visió per la qual tots els desenvolupaments històrics estaven condicionats i restringits per les condicions materials existents (les “determinacions estrictes que no es poden saltar”), mentre que en els segons hi reconeixia un procés de construcció del futur on l’esperança humana prenia molt més abast. L’Ernest Lluch usava una dicotomia similar quan parlava del «federalisme càlid» com a solució dels conflictes hispànics (centrat en el respecte dels diversos sentiments d’identitat), diferenciant-lo del «federalisme fred», de tipus estrictament institucional i administratiu.
El que fa singular la posició filosòfica de Bloch és el seu intent de restituir a la utopia una base real i concreta, una dimensió de possibilitat. Adoptant una perspectiva diferent de la tesi que Marx proposà en un dels seus primers escrits (“la humanitat només es planteja les preguntes que pot resoldre“), Bloch considerava que els humans ens plantegem problemes i fites aparentment sense solució, i que això és positiu. Entre altres coses, permet combatre el conservadorisme, el determinisme i l’objectivisme, que Bloch considerava tres formes d’esclerosi intel·lectual o de subjecció abusiva a l’autoritat del moment.
Bloch deia que l’existència humana és sempre un desig («l’única qualitat honrosa de tots els homes»); un desig que sempre roman desig:
«Voler que les coses vagin millor és una cosa que no cessa. Del desig hom mai se n’allibera, o se n’allibera només enganyosament. Seria més còmode oblidar aquest anhel que no pas satisfer-lo, però, on ens portaria això? Els desigs no cessarien o es disfressarien amb altres desigs nous, o potser també nosaltres, desproveïts de desigs, seríem els cadàvers sobre els quals els malvats caminarien cap al seu triomf».
Fins i tot les esperances il·lusòries (inclús les «encara no conscients») poden donar indicacions per a una acció pràctica i transformadora. Però cal que l’esperança no sigui cega, “abstracta”, sinó que es fonamenti en tendències i correlacions objectives. Quan és així, deia Bloch, la comprensió és més completa que una visió «realista» que només reconeix els fets existents (els «fets tancats»), perquè hi incorpora les possibilitats objectives de futur. «L’autèntica esperança», ha escrit Terry Eagleton, «s’ha de sustentar en raons (…) Ha de saber captar les característiques d’una situació que la facin creïble».
L’optimisme porta a la passivitat (el millor ja vindrà per si sol), de la mateixa manera que el pessimisme indueix a l’apatia (tot és inútil). En canvi l’esperança empeny a l’acció, fins i tot quan les perspectives semblen poc prometedores. És el començament de l’acció, la seva base.
L’esperança no és una evasió subjectiva enfront de la realitat. És una força per fer possible allò que «encara no és» però que s’entreveu en les potencialitats de la realitat present. Permet imaginar el futur i modificar-lo a través de l’acció. No tot es pot canviar, però no es pot canviar res si no s’actúa.
P. S.- Fa anys es popularitzà el lema “Un altre món és possible». El terreny bàsic on es dirimeixi la tensió entre l’alteritat desitjada i el possible realitzable és la política.
_________________
Ernst Bloch, El principio esperanza 1, Trotta 2004.
Terry Eagleton, Hope without Optimism
