Volodímir Zelenski, el president ucraïnès, va parlar en el Parlament Europeu a principis de febrer. Va ser molt aplaudit, però no unànimement. L’eurodiputat Philippe Olivier, conseller de Marine Le Pen, ho va comentar a Le Jounal du Dimanche: “Tothom aplaudia la Tercera Guerra Mundial, i jo no em vull prestar a aquesta histèria col·lectiva. Ens han vingut ganes de morir per Danzig, o què?»
Morir per Danzig! Aquests expressió entre nosaltres no és corrent, però a França forma part del lèxic polític habitual. Té el seu orígen en un article de Marcel Déat, de maig de 1939, que feia referència a la Ciutat Lliure de Danzig (actualment Gdańsk) i al Corredor Polonès que la separava aleshores d’Alemanya. Hitler, que uns mesos abans, amb els acords de Munic, havia obtingut els Sudets, ara plantejava brutalement la incorporació de Danzig a Alemanya.
Déat va escriure: «la incorporació al Reich [de Danzig] seria només una formalitat, certament desagradable però en absolut catastròfica», i acabava l’article dient: «Lluitar al costat dels nostres amics polonesos (…) és una perspectiva que podríem considerar amb valentia, si fos per contribuir al manteniment de la pau. Però morir per Danzig, no!». Hitler va envair Polònia l’1 de setembre de 1939, per tal d’annexionar-se Danzig. Fou l’inici de la Segona Guerra Mundial.
Des d’aleshores, la frase de Marcel Déat ha servit per evocar les actituds de capitulació acovardida davant dels dictadors. La pròpia deriva de Déat, que passà del socialisme a l’extrema dreta i a la col·laboració amb els nazis, hi va contribuir.
D’aquest «Mourir pour Dantzig» se n’ha usat i abusat. L’utilitzaren sovint els que donaren suport al Trio de les Açores, per a criticar als que s’oposaven a la invasió nord-americana de l’Iraq. Ara, amb la guerra d’Ucraïna, es torna a fer servir la fòrmula, en sentits oposats, tant pels que reclamen més armes per a Ucraïna, com pels que a penes dissimulen l’afinitat amb Putin, com és el cas de Philippe Olivier.
Si s’ha d’usar l’expressió «morir per Danzig», el millor és fer-ho en la línia de compromís de Marc Bloch, el gran historiador medievalista francès. Deia que la guerra és «horrible i estúpida» i que calia oposar-s’hi aferrissadament. Però no fou un pacifista encegat: va combatre en les dues guerres mundials i, essent ja «un vieux monsieur», s’uní a la Resistència i fou afusellat pels alemanys, el 1944. (1)
En una conferència sobre l’obra i la trajectòria de Bloch, un altre estudiós de l’edat mitjana, el polonès Bronislaw Geremek (que fou ministre d’afers exteriors del seu país, i eurodiputat), concloïa així:
“L’historiador sap masses coses sobre el joc polític, sobre la distància entre els programes i les realitzacions, entre el desitjat i el possible, com per no sentir una certa reticència a implicar-se (…) Però Marc Bloch, ‘qui dilexit veritatem’, pensava que la recerca de la veritat ens ha de predisposar a defensar-la i servir-la en la vida, que la història i l’historiador han d’estar al servei de la veritat i de la justícia, de la llibertat i de la fraternitat dels homes. No crec ser infidel al seu pensament dient que, fet i fet, es pot morir per Danzig». (2)
_______________
(1) L’any 1940, quan encara era recent la derrota francesa i es consumava el naufragi de la Tercera República, Bloch va escriure un llibre, “”L’Étrange Défaite“, de lectura indispensable per a aquells que han conegut (o volen evitar) una derrota.
(2) Bronislaw Geremek: Marc Bloch, historien et résistant, VIIIe Conférence Marc Bloch, juny 1986).
