Raimon Obiols: L’apunt del dia/389 (Per què cal donar suport als governs de Salvador Illa i de Pedro Sánchez)

Per què cal donar suport als governs de Salvador Illa i de Pedro Sánchez
12 de febrer de 2023
A vegades, Catalunya i Espanya van a contrapèl de les tendències europees generals. La Segona República i la Generalitat van fer les seves primeres passes quan a Europa el feixisme tenia el vent a favor. Ara Pedro Sánchez encapçala una opció de l’esquerra europeista i aguanta l’envit reaccionari a Europa, mentre Salvador Illa ha emprès una cursa maratoniana per a demostrar, amb fets i resultats, l’eficàcia concreta de l’autogovern i del federalisme dels fets, enfront dels miratges de l’independentisme i de la involució centralista.
Si la «doxa» es defineix com «el conjunt de creences que s’imposen amb la força de l’evidència, sense necessitat de ser sostingudes amb arguments», allò que em sembla que està en joc, en aquests moments, és precisament això: la «doxa» que ens uneix, el nostre sentit comú democràtic, compartit i majoritari. Les dretes extremes, aprofitant l’onada de la reelecció de Trump, estan tractant de destruir-la.
No calen els exabruptes diaris de Trump per a constatar que estem assistint a una potent temptativa global de derogar les normes, ja no del «políticament correcte» sinó pura i simplement del pluralisme, del debat democràtic i del respecte humà més elemental. La dreta radical ha traspassat brutalment els límits de la veritat i la mentida, la frontera entre la duresa i la infàmia. Trump ha arribat a proposar la construcció d’una Riviera per a turistes de luxe a la franja de Gaza. Un alegre Mar-a-lago sobre milers de cadàvers.
Ho han aplaudit les dretes radicals aplegades a Madrid el passat cap de setmana, que han invocat la causa de la «llibertat» i de la «sobirania». El trastocament del sentit de les paraules té una llarga història. «Per tal de justificar actes que fins aleshores es consideraven blasmables, van canviar el significat ordinari de les paraules», va escriure Tucídides a La guerra del Peloponès.
Els d’Aliança Catalana no van ser a Madrid, però no hi haurien desentonat. Cal parar-hi atenció. Si les coses anessin mal dades, Catalunya podria capgirar la dita de Marx («la història es repeteix, primer com a tragèdia, després com a farsa») i viure-la a l’inrevés. Per poc que badem, després de la dècada del Procés (2014–2024), que va ser una confrontació molt dura, però sense morts (va córrer la saliva, però no la sang), podríem tenir-ne una segona, d’ací a uns anys (un Procés 2.0) amb la dreta radical del PP i Vox (o de Vox i el PP) governant a Madrid i una nova barreja explosiva d’«enganyats» i «enganyadors» a Catalunya. Amb una novetat perillosa: uns «enganyats» més desesperats i més disposats a immolar-se (moguts per la passió i -entre els joves- per una precarietat sense vivenda i sense esperança), i uns «enganyadors» practicant, tant a Madrid com a Barcelona, un trumpisme d’imitació, jugant amb brutalitat i sense eufemismes, ni vels, ni atenuants, la carta de la xenofòbia, de l’odi i de la confrontació civil.
Heus ací una raó de pes (ultra la inèdita situació en la que es troba la Unió Europea davant dels qui, a Washington i Moscou, la volen dividir), que legitima demanar als demòcrates un suport plural als governs de Salvador Illa i de Pedro Sánchez. Aquests governs representen l’oportunitat històrica d’evitar una catàstrofe.
P. S. – Parlar de la possibilitat d’un Procés 2.0 és fer alarmisme? Depèn de com es mirin les coses. Depèn de si es miren amb detall. Parlo de les les enquestes, o de les petites històries sòrdides que a vegades són avisos premonitoris. Per exemple la peripècia actual de la Revista de Catalunya, que està caient en mans de l’independentisme trumpista. De Rovira i Virgili a Quim Torra, de Max Cahner a un hagiògraf de Daniel Cardona. Quina davallada.