Raimon Obiols: L’apunt del dia/377 (Quatre notes sobre el cas Errejón)
Quatre notes sobre el cas Errejón
28 d’octubre de 2024
1. Desgraciat assumpte: Íñigo Errejón ha deixat l’escó i tots els seus càrrecs, embolicat en un penòs i confús escàndol, amb denúncies de l’actriu Elisa Mouliaá (i relats anònims d’altres dones), sobre violència masclista i «comportaments inadequats». Ell ha fet pública una autocrítica evasiva: «A la primera línia política i mediàtica se subsisteix i s’és més eficaç, almenys així ha estat el meu cas, amb una manera de comportar-se que s’emancipa sovint de les cures, de l’empatia i de les necessitats dels altres».
D’aquesta afirmació, David Miró n’ha fet un comentari a les xarxes que m’ha semblat molt encertat: «Hi ha una cosa que diu Errejón que em sembla molt perillosa, i és que en segons quins nivells de responsabilitat no es pot ser “eficaç” sense ser un fill de puta. Crec que això és mentida i s’ha de combatre, perquè és una percepció molt estesa».
2. Es clou amb Errejón la seqüència d’abandó de la primera línia política dels fundadors de Podemos (Pablo Iglesias, Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa, Luis Alegre) que van ser els protagonistes de Vistalegre I, l’assemblea de llançament que els impulsà a obtenir cinc escons a les europees de 2014 i 71 a les generals de 2015.
No és exactament un «visto y no visto» (són deu anys), però aquesta paràbola d’ascens i descens de Podemos fa impressió. És quasi pirotècnica (Siriza fou un altre cas sonat). Si això arribés a representar una «nova normalitat» ja ens podem calçar. Les dretes són molt més eficaces en l’agitació dels cicles curts, i molt més promptes en l’aprofitament dels escàndols que els hi convenen i en el ràpid oblit dels que els perjudiquen.
3. Les esquerres, pel contrari, són extraordinàriament vulnerables en aquest terreny. Més que de «superioritat moral» de l’esquerra potser seria més adequat parlar d’una major «sensibilitat moral» de l’electorat d’esquerra. Lola García ha remarcat que l’electorat de dreta és molt menys llepafils que el d’esquerra, í el d’extrema dreta, menys encara: «Malgrat presentar-se amb l’argument que tots els polítics són uns lladres, és molt possible que el cobrament en negre de 100.000 euros per part d’ Alvise Pérez no suposi cap revés per a les seves perspectives electorals».
4. Es podria trobar una semblança entre les temptatives d’aquests darrers anys de crear instruments de «nova política» d’esquerra i els avenços produïts en el camp de les energies alternatives, en especial en la solar. Aquesta avança, però s’enfronta a un gran obstacle pràctic: l’emmagatzematge de l’energia produïda. Les tecnologies actuals (bateries o altres procediments) encara no permeten satisfer una demanda massiva.
De la mateixa manera, els partits diguem-ne «clàssics» acumulen energia col·lectiva i els nous moviments no. Per bé que a vegades amb fuites i dificultats, a empentes i rodolons, els partits responen bastant més satisfactòriament a la necessitat d’acumular energia que els nous moviments, que no la conserven i la dilapiden.
