Raimon Obiols: L’apunt del dia/370 (Tres comentaris a una conferència de Puigdemont)

Tres comentaris a una conferència de Puigdemont 

3 d’octubre de 2024

Ahir, a Waterloo, a la jornada de treball del grup parlamentari de Junts, Carles Puigdemont va fer una conferència, que es pot trobar a Youtube. L’he escoltada i l’he trobat interessant, sobretot pel fet que  és la seva primera exposició pausada de punts de vista, després del puja i baixa a Barcelona del passat 8 d’agost.

M’ha suscitat tres comentaris, que passo a exposar:

1- Puigdemont va qualificar d’«èxit històric» el seu retorn momentani i interromput del 8 d’agost. Èxit històric? És dir molt.  A mesura que passen els dies es van sabent més coses de l’escapada barcelonina de l’expresident. Sopars a Barcelona i al Rosselló, maniobres de distracció, poca gent al corrent i molta gent a la inòpia, decisions sobre la marxa. Cada vegada son més els que, d’una manera més discreta o més exuberant, fins i tot indignada, manifesten que es van sentir sorpresos, ignorats o enganyats per la súbita reculada de Puigdemont. Són tots aquells que imaginaven fer-li costat en un intent d’entrada al Parlament que culminaria en una digna detenció més o menys prèviament acordada. El propi Puigdemont s’hi va haver de referir en el seu parlament d’ahir, davant de «molts de vosaltres (que) no estaveu al cas de massa detalls de l’operació d’entrada i d’extracció»…

2 – L’ex president va dir una cosa molt encertada: «El senyor Illa també és president dels 2,3 milions de catalans que van votar l’1 d’octubre». En això, Puigdemont té tota la raó. El president de la Generalitat és i ha de ser el president de tots els ciutadans de Catalunya, siguin quins siguin els seus orígens, parles, sentiments i opinions.  

Durant anys, el pujolisme va ser criticat per la seva apropiació de la Generalitat, per la seva concepció de la Presidència com a patrimoni. Era la fòrmula de de la Coca-Cola de Madí: «Catalunya = Pujol = CiU = catalanisme = Generalitat = prestigi de gestió = tots els catalans», que té el seu complement en una exclamació memorable ( «És com si ens haguessin entrat a robar a casa»), pronunciada el 2003, quan el govern presidit per Pasqual Maragall acabava d’entrar al Palau de la Generalitat. 

Són dignes de recordar les últimes paraules de Pasqual Maragall tancant el debat de la seva investidura com a President, el 16 de desembre de 2003. Va dir que s’aplicaria de tot cor «a superar  el  que Convergència i Unió havia fet en tots aquests anys». I aclarí aquestes  paraules posant èmfasi de les següents: «Vull ser el president de tots, vull ser el president de tothom, de  tots, i ho seré».

De manera que sí, efectivament, Puigdemont té tota la raó. Se suma als missatges d’unitat civil, respecte i pluralisme que en el passat adreçaren, des de posicions diferents, Tarradellas, Benet, Reventós o Gutiérrez Díaz (entre altres), que sempre es van oposar a la patrimonialització partidista i personalista de la nostra institució nacional d’autogovern.

La Generalitat, de tots; el President, al servei de tots. Aquesta ha de ser la nostra norma democràtica permanent, que estic segur que el president Illa fomentarà i respectarà amb el màxim rigor.

3 – Com és lògic, Puigdemont va carregar contra Illa. Va dir que el nou president de la Generalitat busca la «desnacionalització» de Catalunya. També va dir, espriuianament, que l’acord d’investidura entre ERC i PSC és una entesa que «ni federalitza, ni independitza, ni esquerranitza». És dir massa, i el temps aclarirà qui l’encerta.

Però Puigdemont no ha trencat ponts;  al contrari: reclama més interlocució. Ha recalcat que el que han de fer Sánchez i Illa és prescindir d’intermediaris («No cal que Sánchez vagi a demanar res al Cercle d’Economia»). Han de parlar directament amb Junts.

«Sense entrar en detalls», escriu Vicenç Pagès a El Nacional, «Puigdemont també ha fet una crida perquè els dirigents del seu partit siguin “conscients de les dificultats”, si volen evitar que es malbaratin energies en “batalles estèrils” o en “objectius equivocats”». 
A mi em sembla que, més que fixar-se «objectius equivocats» o embarcar-se en «batalles estèrils», el principal risc i el més perillós error que Puigdemont i Junts podrien cometre seria triar els «enemics equivocats». 

P. S. – A aquest perill em vaig referir en un article recent al diari Ara: El que ens juguem.