Raimon Obiols: L’apunt del dia/367 (Arcadi Espada i la mala educació)
Comentant la visita del president Illa al rei, Arcadi Espada critica a El Mundo (La mala educación del presidente Salvador Illa) el fet que, en la seva ronda de trobades protocolàries, el nou President hagués rebut el dia abans al seu despatx («después de haberle hecho llamar», precisa) a l’ex president Jordi Pujol. Diu Espada que es tracta d’una mostra de mala educació. No seré jo qui discuteixi aquesta afirmació, que no comparteixo: les opinions són lliures.
Però Espada subministra després una sorprenent informació que tracta de fets, i aquests cal discutir-los, sobretot perquè afecten a una persona que no pot fer-ho.
Escriu Espada: «El propio Pasqual Maragall, durante la campaña que acabaría llevándole a la Presidencia, mandó imprimir unos carteles con la foto de un semi abrazo con Pujol y una leyenda que decía: «Gracias, president Pujol, por estos 23 años». ¡Gracias!, decía la leal oposición en campaña. De modo que Illa, al legitimar el retorno a la dignidad pública de Jordi Pujol, no hace nada distinto de lo que siempre hicieron los socialistas».
La meva memòria funciona bé, i no tinc cap record d’aquell cartell. He consultat amb mitja dotzena dels més propers coll·laboradors de Pasqual Maragall en aquells anys: tots ells desmenteixen categòricament que s’encarregués aquell cartell i manifesten rotundament que no l’han vist mai.
Un d’ells m’ha dit que potser Espada es confón amb un cartell d’una agrupació socialista, no de la campanya que esmenta en el seu article sinó de la de 1999, quan Maragall competia contra Pujol, on aquest apareixia amb la llegenda «Passi-ho bé i moltes gràcies!», que evoca una cançó de La Trinca. Confondre com a mostra de pleitesia criptopujolista un acomiadament sarcàstic i burlesc només pot ser fruit de la mala jugada d’una memòria al·lucinada: la «sinistra ombra dels records inventats», per dir-ho amb paraules del propi Espada. El sentit d’aquell cartell era completament oposat, antagònic, al d’agraiment servil que Espada apunta.
Si llegís aquest comentari (cosa improbable però no impossible), no estaria gens malament que Arcadi Espada confirmés la seva informació amb dades i fets; o que la desmentís si, com crec, no en té de disponibles pel simple fet que no existeixen. No calen excuses, que són una qüestió d’educació i que Pasqual Maragall no està en condicions de rebre.
No crec que Espada s’hagi inventat aquell cartell. Més aviat penso que s’ha fet venir bé, amb presses, alguna vaga reminiscència del cervell. Amb ell, que sempre llegeixo amb gust, tinc discrepàncies, a vegades radicals, a vegades ínfimes (escriu coses per a mi estranyes, com que Josep Carner, gran poeta, era «un gran prosista» o que els discursos parlamentaris de Rajoy tenien «una gran qualitat»). Però jo mantenia una vella confiança en la seva pulcritud a l’hora de relacionar-se amb la Veritat; una relació que exhibeix reiteradament, amb insistència. Hauria d’aplicar-se a si mateix la protesta que tan sovint eleva contra «le mensonge, la sottise et la mauvaise foi».
