Raimon Obiols: L’apunt del dia/365 (Icones 15: Bernard Knox, defensor de les humanitats)

A principis d’octubre del 1936, quan tenia 21 anys i havia completat els seus estudis de Filologia Clàssica a la Universitat de Cambridge, Bernard Knox va viatjar a Espanya, amb una pistola a la motxilla (1). El novembre de 1936 era a Madrid, assignat a una unitat britànica de metralladores de 16 homes, adscrita al batalló franco-belga “Commune de Paris” de la XI Brigada Internacional.

En el seu llibre Essays ancient and modern (1989), Knox recorda que, quan va arribar al front de la Ciutat universitària el van  destinar  al  servei  d’una metralladora emplaçada davant d’un edifici que duia la inscripció de «Filosofía y Letras». Amb tota la raó, doncs, Knox  pot ser considerat com un autèntic defensor de les humanitats.

La meitat d’aquells 16 britànics van morir, i tres van ser greument ferits. Knox fou un d’aquests. El desembre del 36, a Boadilla del Monte, una bala li va entrar pel coll i l’espatlla. La sang brollava com una font i els seus companys el van donar per mort. A la desesperada va sobreviure. A falta d’ambulàncies va haver de caminar uns quants  quilòmetres fins a un refugi de campanya i d’allí el van portar amb cotxe cap a  Madrid.

Un cop curat a l’hospital de les Brigades, que era a l’Hotel Palace, Knox tornà al Regne Unit. Allà es casà amb una jove escriptora nord-americana, Betty Baur, i anaren a viure als EUA. Quan els nordamericans entraren en guerra, després de Pear Harbour, s’allistà a l’exèrcit i, com que parlava el francès i l’alemany, malgrat el seu passat de brigadista (d’«antifeixista prematur»), fou reclutat per l’OSS, el servei d’intel·ligència nord-americà. El juliol de 1944 fou llançat amb paracaigudes a França i feu d’enllaç amb la resistència francesa, i després amb els partisans italians.  «Pel que sembla, els capitostos de l’OSS  es pensaven que qualsevol que parlés francès també podia parlar italià», comentava Knox. 

Quan la guerra estava a punt d’acabar, era a la Vall del Po i en un casalot enrunat  per les bombes va trobar un volum de Virgili, editat per la Accademia Nazionale Virgiliana «iussu Benedicti Mussolini» («per ordre de Benito Mussolini»). Knox recordà que a l’Edat Mitjana es practicava la «sors virgiliana», una  lectura de curts fragments a l’atzar de les obres de Virgili per a endevinar el futur. Obrí doncs el llibre, i llegí les darreres lïnies de la Primera Geòrgica, que descriuen un món capgirat per les guerres: «tot bella per orbem» («tantes guerres arreu del món»). Deia Knox que fou aleshores que decidí reemprendre els seus estudis. 

El poeta estatunidenc Robert Fagles, que entre 1961 i 1996 va traduir a l’anglès una gran quantitat de literatura grega clàssica ( la Ilíada i l’Odissea incloses) deia que la gran autoritat sobre el món grec clàssic era Knox, que d’ençà de 1962 i fins al la seva jubilació, el 1989, va dirigir el Centre d’Estudis Hel·lènics de Harvard, a Washington, escrivint prolíficament.

L’any 1993, Knox va publicar un llibre de títol cridaner: «The oldest dead white European males and other reflections on the classics» («Els mascles europeus blancs més vells i altres reflexions sobre els clàssics»). Malgrat el que el títol provocador  semblava indicar, el text no era en absolut un al·legat elitista en defensa de l’alta cultura contra les modes multiculturalistes «pre woke». Amb un to conciliador però ferm i combatiu, Knox s’oposava a la caracterització que uns i altres (els reaccionaris i els multiculturalistes) fan  dels clàssics com a «emblemes del conservadorisme», i enumerava algunes evidències per tal de reivindicar el món clàssic grec com a font d’inspiració per a tota mena d’innovadors, radicals i revolucionaris: «Malgrat tots els seus defectes, els antics grecs van inventar literalment la filosofia, el teatre, el concepte de literatura nacional, les competicions atlètiques, la teoria política, la retòrica i l’oratòria, la biologia, la zoologia, la teoria atòmica, i podria continuar (…) Van inventar la idea mateixa de les humanitats, com a conjunt d’estudis que són  una educació per a la democràcia, una formació de la ciutadania lliure». Irrefutable.

____________________

(1) La pistola era de John Cornford, que combaté amb Knox a Espanya i hi va morir.

En vaig parlar aquí: John Cornford, la fe i el vers en un sol acte