Fa una setmana, Jason Brown i Ruth Huebner, que viuen a Omaha i voten demòcrata, van tenir l’idea de pintar un gran punt blau en un rètol de jardí blanc, i el van plantar al davant de casa.
El senyal, d’una simplicitat absoluta, era d’entrada misteriós. Permetia, com podria dir un crític, «diverses lectures»: 1/ Com a obra d’art (menor) és d’una simplicitat absoluta, visualment impactant i de bell efecte; 2/ El color blau és el característic del Partit Demòcrata; 3/ Als EUA estan en plena campanya electoral; i 4/ Els vots de Nebraska (on és Omaha) poden ser determinants del resultat final de la pugna Kamala Harris – Donald Trump. Aquest punt és definitiu: en el passat, tant Obama com Biden van fer freqüents incursions de campanya a Nebraska, tradicionalment republicana, per tal de reequilibrar la balança.
Com és lògic, el «Blue Dot» (el punt blau) dels Brown cridà l’atenció dels vianants. De seguida en van entendre la seva intenció electoral, i molts veïns van demanar rètols als Brown per a plantar-los a casa seva. En cinc dies n’han fet 400 i acaben d’encarregar material per a fer-ne 1.600 més. Els «Blue Dots» creixen com bolets al barri.
De manera que el tàndem Kamala Harris – Tim Walz disposa, com a mínim a Omaha i -qui sap?- potser demà a tot el país (si el símbol, com és possible, fa taca d’oli) d’un logo, el «Blue Dot», que ja pot ser considerat, a partir d’ara, no sols el millor logotip de la campanya, sinó una esplèndida mostra de la comunicació política més destil·lada, més totalment quintaessenciada. En última instància, l’objectiu d’un logotip polític no és només ser bonic sinó ser memorable, en el sentit més literal del terme. El seu impacte ha de ser agradable, però sobretot ha de quedar en la memòria. No és fàcil, en un món saturat d’imatges. Aquest ho ha aconseguit.
Hi ha més. En tant que objecte artístic, el «Blue Dot» és perfectament presentable i aguanta les comparacions. L’any 1913, o el 1914, o potser el 1915 (la data exacta és discutida pels historiadors), Kazimir Malevich, un pintor rus d’ascendència polonesa, va agafar un llenç de 79,5 cm. x 79,5 cm., va deixar el blanc a les vores i al mig hi pintà un quadrat negre. És una obra famosíssima, que ha estat quasi tan profusament comentada com una altra peça emblemàtica de les revolucions artístiques del segle XX , l’urinari de Marcel Duchamp («Font», 1917). Aquí, a tall d’exemple, es pot trobar un text (en anglès) de la Tate Gallery de Londres sobre «les cinc maneres de contemplar el Quadrat Negre de Malevich».
Ara fa trenta anys, el 1994, es va estrenar «Art», de Yasmine Reza. És una peça de teatre que ha tingut un èxit fabulós. Traduïda a 35 idiomes, encara es representa. Al Tívoli de Barcelona hi va haver funcions en català (amb Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito) i en castellà (amb Ricardo Darín, Germán Palacios i Oscar Martínez). A l’obra, un metge amant de l’art modern compra un quadre per 200.000 francs (30.000 euros d’avui), i el mostra, cofoi, als seus amics. Sorgeix una viva discussió, perquè es tracta d’una tela de 1,60 x 1,20 metres, enterament pintada de blanc.
Ara bé: si haguéssiu de triar, quina d’aquestes tres obres d’art us penjarieu a casa? Em sembla que, més que el quadre negre de Malevich, o el blanc de la comèdia de Reza, a mi em faria més peça el «Blue Point» de la parella Brown-Huebner. Té al darrere una història que m’agrada. Si el mes de novembre hi ha un final feliç i Trump no torna a la Casa Blanca, encara m’agradarà més.
