Raimon Obiols: L’apunt del dia/363 (El PSC i la política lenta)
El PSC i la política lenta
En política convé tenir presents dues màximes de Carl Schmitt: «Guanyes si coneixes als teus adversaris millor que a tu mateix», i «L’important és mantenir-te incomprensible per als teus enemics». Durant els anys d’activitat antifranquista, els casos d’infiltració policial van ser relativament escassos a Catalunya perquè la realitat lingüística i cultural comportava el compliment gairebé inconscient d’aquestes dues regles.
Mentre a la Brigada político-social (BPS) o al Govern civil hi predominava un desconeixement sideral de la llengua i de la realitat cultural i social del país, l’antifranquisme català coneixia bastant bé el règim que combatia. Per al franquisme, els canvis generacionals, culturals i polítics que es produien a Catalunya eren difícils de conèixer i d’entendre. Al franquisme, de fet, Catalunya li resultà sempre una realitat incomprensible. El fenomen contrari, en canvi, no es donà. En bona mesura, l’activació i expansió de Assemblea de Catalunya, o el restabliment de la Generalitat i el retorn del President exiliat, es van basar en un bon coneixement dels límits i contradiccions de la dictadura.
Un altre cas d’aquesta manca de comprensió de l’adversari m’ha vingut al cap aquests dies, llegint una entrevista que Pep Martí li ha fet a Jordi Font (publicada a Nació Digital) i un article del tarragoní Joan Maria Abelló que evocava el 50è aniversari de la constitució de Convergència Socialista de Catalunya (publicat a Diari Més).
A distància, i em sembla que sense haver-ne parlat prèviament, tant Font com Abelló han sortit al pas de les interpretacions, gens innocents, que pretenen posar distàncies entre «el PSC d’Illa» i el dels fundadors del partit. Un exemple l’acaba de subministrar el sempre lúcid Salvador Cardús, entrevistat a VilaWeb : «No queda res d’aquell PSC que coneixíem (…) Si abans parlàvem de sucursalisme, ara és una franquícia del PSOE». Que Santa Llúcia li conservi la vista.
Contundent, Jordi Font ha dit, en l’entrevista de Nació Digital, que «aquest és el PSC que vam fundar». Si se m’accepta un discret coneixement de causa, jo també ho subscric. I en el seu article, Joan Maria Abelló ha escrit que «50 anys és un temps suficient per tenir una perspectiva que ens ajudi a entendre si la formació de qualsevol organització va tenir importància en el seu devenir i en el del país». Agradi més o menys (a mi m’encanta) el fet és que la formació de Convergència Socialista, ara fa exactament mig segle, explica en bona part la constitució ulterior del PSC, la seva llarga trajectòria, i el fet mateix que Salvador Illa sigui avui el President de la Generalitat.
Tradicionalment, i encara avui (com ho mostren els vituperis de Cardús), el socialisme català ha estat molt criticat, a Catalunya i a Espanya. No és estrany, i no ens hem pas de queixar. Les crítiques són la sal de la política, i qui no vulgui pols que no vagi a l’era. El problema és que desqualificacions com les de Cardús no afecten a un partit sinó a una nació. Quna birria de país deu tenir al cap el sociòleg, capaç de donar la majoria i la presidència de la Generalitat als representants d’una franquícia estrangera?
El fet que crida l’atenció no és aquest tracte sistemàtic de denigració sinó que el socialisme català hagi estat tan poc entès, o entès tan malament, pels seus adversaris (tant a Catalunya com a Espanya). Estranyament, s’han limitat a menystenir-lo, silenciar-lo, o vituperat-lo, però no a estudiar el seu veritable caràcter, la seva cultura política, la seva experiència, les seves dimensions humanes. El contrari no s’ha donat: els socialistes hem mantingut sempre els ulls oberts i les orelles atentes per tal de conèixer i entendre els adversaris.
Aquest desequilibri de coneixement seria, segon Schmitt, la clau de la victòria. Jo crec que n’hi ha una altra, més determinant. És l’avantatge de la política lenta, de la «Slow Politics» (estratègica, persistent, resilient) per damunt de la facilitat i versatilitat de la «Fast Politics», la cuina ràpida que sap aprofitar modes i febrades polítiques, obté collites efímeres, i sol deixar un pòsit de frustracions i d’àngels caiguts.
