Raimon Obiols: L’apunt del dia/361 (El Progrés i el progrés)
El Progrés i el progrés
Comentant el discurs d’obertura del Parlament britànic de Carles III a la Cambra dels Lords, Daniel Bernabé escrivia ahir a El País que «perquè un rei acabi obeint la llei de la majoria s’ha precisat de molts conflictes: el progrés és conseqüència de la voluntat humana». Al Regne Unit, el rei no pot entrar a la Cambra dels Comuns des de 1642, quan Carles I va intentar imposar-se al Parlament, i va ser declarat traïdor i decapitat. Així doncs, el monarca actual no exposà les seves idees sinó el programa del nou govern laborista de Keir Starmer: renacionalització dels ferrocarrils, creació d’una empresa pública d’energia, contractació de nou professorat, estratègia de reindustrialització del país, etc.
Comenta Bernabé un fet obvi: som a les acaballes del model neoliberal, però no sabem què vindrà a continuació. Diu que des de l’esquerra cal donar una resposta que apunti a tres objectius: augmentar el poder adquisitiu de la majoria, garantint béns bàsics com l’habitatge, i acompanyar aquestes mesures materials d’un «correlat cultural» que torni a fer sentir als ciutadans que són la «part central del seu país».
Si no s’avança en aquests tres objectius de progrés, s’imposaran els que els articulin en clau il·liberal, xenòfoba i autoritària. Aleshores, alerta Bernabé, «ningú preguntarà pels cognoms».
El repte és, en efecte, progressar en aquests tres objectius que són, valgui la redundància, uns objectius de progrés. La idea de progrés no es pot abandonar o menystenir. Al contrari, és essencial fer-la valdre en el doble terreny dels fets (reformes adreçades a la millora efectiva de les condicions de la majoria) i de les paraules (idees i relat progressistes).
Respecte a aquest segon terreny (l’ideològic), els equívocs actuals són considerables i és urgent superar-los. «Que realment hi ha hagut progrés en la història de la humanitat és una cosa de la que difícil ment es pot dubtar», ha escrit Terry Eagleton en un llibre recomanable (Hope without Optimism, aquí en castellà). Diu Eagleton que «aquells que es permeten dubtar del progrés, un grup que inclou un cert nombre de pensadors postmoderns, presumiblement no desitjarien tornar a la crema de bruixes, a l’economia esclavista, a l’higiene del segle XII o a la cirurgia pre-anestèsica».
Allò que està en qüestió, diu Eagleton, «no és el progrés sinó el Progrés». Creure que hi ha progrés en la història, que algunes coses han progressat de manera inimaginable en el passat no significa que hagis de dipositar una fe crèdula en el Progrés inel·luctable de la Història amb majúscula. Significa una altra cosa: saber que progressar ha estat i és perfectament possible quan la voluntat humana així ho ha volgut, i que, tal com es presenten les coses del món en el nostre temps esquerp, avui progressar no sols és positiu sinó vitalment necessari.
