Raimon Obiols: L’apunt del dia/359 (Les esquerres, entre martiri i estratègia)

Les esquerres, entre martiri i estratègia

29 de juliol de 2024

A França, les darreres eleccions han deixat tres blocs a l’Assemblea Nacional, sense una majoria clara. Per tal de formar govern hi ha dues configuracions possibles, ambdues sense majoria parlamentària estable: un «bloc de centre» amb el grup macronista i la dreta no lepenista, o un «bloc de progrés» al voltant del Nou Front Popular (NPF), que ja ha proposat la candidatura de Lucie Castets per a Primera ministra.

El president Macron, invocant una pausa pels Jocs Olímpics de París, encara no ha proposat  a ningú.  El «suspense» es podria allargar més enllà dels Jocs, i  fins i to dels Paralímpics (28 d’agost- 8 de setembre). Però hi ha la necessitat a termini d’unes votacions pressupostàries: París ha  de presentar els seus plans estructurals i pressupostaris abans del 20 de setembre, i el projecte de pressupost de 2025 abans del 15 d’octubre. 

En el cas que Macron proposi el nom de Lucie Castets, la necessària (i interessant) discussió de les esquerres del NFP haurà de decantar-se cap a un desenllaç. La França Insubmisa (LFI), el moviment encapçalat per Mélénchon, diu que el NFP ha d’aplicar estrictament el seu programa, amb una fórmula de ressonància anguitista o podemita: «El programa, tot el programa i res més que el programa». (Els que critiquen la fórmula afegeixen: “…i Mélénchon, tot Mélénchon i res més que Mélénchon…»). El líder de LFI aspira a una segona volta de les eleccions presidencial de 2027 que sigui un cara a cara entre ell i Marine Le Pen. (Fa uns dies va declarar al diari El País: «Ja veurem a qui detesten més els francesos, si a mi o a Le Pen…»).  

Els altres grups del NFP són perfectament conscients que el programa del NFP va recollir menys del 30% en la primera volta de les eleccions, i un assentiment majoritari en la segona  per un reflex de defensa republicana contra l’extrema dreta. Aquest  realisme és compartit pels drigents sindicals. Sophie Binet, la secretària general de la CGT, la central majoritària, ho ha expressat d’una manera molt clara: «No necessitem un govern de màrtirs que caigui al cap de tres setmanes. Necessitem un govern que lideri el país a llarg termini». 

Estic segur que la gran majoria de la gent que ha votat el NFP comparteix aquest sentit comú.   És a dir: que no vol presenciar l’espectacle d’un govern amb vocació de màrtir,  entestat a demostrar que el centre, la dreta o l’extrema dreta s’oposen al seu programa. Un govern així, demostraria en realitat que l’esquerra és incapaç d’aplicar un programa, i de retruc facilitaria un nou avenç del partit de Le Pen. 

Dono per fet que la gran majoria de la gent no vol un sacrifici martirial de les esquerres sinó un NFP capaç de governar a partir del seu programa que sàpiga durar en el temps, per tal d’aplicar-lo en el mig i el llarg termini, i que apliqui mesures  concretes de millora.

Hi ha aquí una distinció estratègica fonamental entre la rigidesa maximalista i un enfocament que es plantegi un triple objectiu: 1) posar en marxa  totes les mesures positives que siguin possibles; 2) negociar acords i procediments en les qüestions menys consensuades; i 3) deixar sempre molt  clar, davant de l’opinió pública, de qui és la responsabilitat quan els acords i les mesures no són possibles. 

França, i també el nostre pais,  viu un malestar que ha propulsat a l’extrema dreta.  Per sort, s’ha generat una resposta majoritària, democràtica i progressista. Perö el perill continúa i no s’acabarà fàcilment. De cara a fer-hi front, la discussió de les esquerres  franceses s’assembla, en molts aspectes, a allò  que debatem a casa nostra. 

En aquestes discussions, no val a badar. Coneixem bastant bé els perfils del malestar general: inquietud i poques esperances de cara al futur; impressió de la gent de no sentir-se  escoltada, d’haver-se sentit enganyada; indignació per les desigualtats i precarietats de feina i d’habitatge; atribució de culpes a  bocs expiatoris (la immigració, sobretot), etc.  Si  falten les explicacions i les perspectives, aquest malestar es transmuta en ressentiment. Aquesta és la gran oportunitat  que busca  l’extrema dreta.

En aquesta situació, el repte de les esquerres, a França i aquí, no és solsament de programa; és també, i sobretot, d’estratègia, d’ interpretació  i d’eines organitzatives adequades.