Raimon Obiols: L’apunt del dia/353 (Esquerres franceses, entre divisions i futur)
El diumenge vinent hi haurà la segona volta de les eleccions legislatives a França. A la preocupant incògnita del resultat (que ens afectarà a tots) s’hi afegeix un mal ambient, enrarit i tens. Segons el ministre de l’Interior, Gérald Darmanin, «51 candidats, suplents o militants» han estat «agredits fisicament» des de l’inici de la campanya electoral. L’únic aspecte positiu del panorama ha estat la formació del Nou Front Popular.
Quan Macron va convocar de manera imprevista aquestes eleccions, ni ell ni molta altra gent pensaven que les esquerres s’hi presentarien plegades. L’aliança que s’havia establert a les eleccions de 2022 (que va prendre el nom, bastant desafortunat, de Nupes, Nova Unió Popular Ecològica i Social), estava totalment esberlada. La França Insubmisa (LFI), el PS, els ecologistes i el PC s’acabaven de presentar per separat a les eleccions europees del passat mes de juny.
De manera que la ràpida resposta unitària dels partits d’esquerra ha sorprès. S’ha degut, bàsicament, a dues causes. La primera és que, malgrat el naufragi de la Nupes i les tensions que se’n derivaren, un reduït grup de dirigents de les esquerres havia mantingut una relació de confiança i es reunia periòdicament. Va ser allà on va sorgir la iniciativa de convocar d’urgència els partits, i en aquella reunió, com ha explicat Étienne Balibar, «un electró lliure de “La França Insubmisa”, el diputat François Ruffin, va llançar la idea, de seguida acollida favorablement, d’un nou “Front Popular” enriquit amb una referència explícita a l’ecologia i inserit, pel seu mateix nom, en una tradició que suma la unitat de les forces d’esquerra a la defensa republicana enfront del feixisme».
L’altra raó de la ràpida naixença del Nou Front Popular ha estat que la gent corrent d’esquerres sol tenir més nas polític, més agilitat mental i més sensatesa unitària que molts dirigents, que sovint s’entesten més en els problemes i divisions que en les solucions. Massa sovint els dirigents se centren més en les ambicions i rivalitats personals que en les esperances,objectius i interessos col·lectius. A vegades ho fan fins al punt de cavar la seva pròpia tomba política (com en aquesta ocasió és el cas de Macron, i potser de Jean-Luc Mélenchon).
L’acollida positiva a la constitució del NFP entre la gent d’esquerres va ser immediata, però en la campanya electoral no han mancat les anècdotes cainites. L’electorat d’una de les circumscripcions de Seine-Saint-Denis, per exemple, s’ha vist en la desagradable tesitura d’haver de de triar entre un antic coreligionari de Mélénchon, caigut en desgràcia i exclòs de les llistes de LFI (però que ha mantingut la seva candidatura, amb un 40,2 % dels vots a la primera volta), i la candidata oficial de LFI, del nucli pròxim de Mélénchon. No ha estat l’únic cas de disputes fratricides. És significatiu que François Ruffin (l’«electró lliure» que catalitzà la formació del nou Front Popular) s’hagi donat de baixa de LFI, tres dies abans de la segona volta. El paral·lelisme amb les divisions entre Sumar i Podemos és inevitable.
Cal esperar que la lògica unitària dels nous començaments s’imposi a les velles rèmores personalistes i doctrinàries. La incertesa dels resultats del diumenge que vé a França no ens han d’ocultar una certesa: estem embarcats en un mateix combat, i el futur d’Europa depèn de la capacitat actual i futura de les esquerres per a unir-se, construir i activar majories socials i polítiques, innovar projectes i programes, governar per un futur millor.
Quins seran els resultats del proper diumenge? Dependran del grau de participació de l’electorat d’esquerres, i de fins a quin punt l’electorat «republicà » estigui disposat a votar a candidats que no siguin estrctament de la seva corda, per tal d’impedir que guanyin els del RN. De cara a la segona volta el Nou Front Popular ha acordat taxativament el desistiment dels seus candidats. L’actual majoria macronista ha estat menys clara. Així, de 299 triangulars que eren possibles segons els resultats de la primera volta, l’acord de «desistiment republicà» per aturar el RN no funcionarà en 89 casos, on la tria serà entre tres candidatures. Els duels a dos seran entre 409 candidats.
Serà suficient per a impedir un govern de l’extrema dreta? S’admeten apostes.
En tot cas, una cosa ja sabem. A França, com a altres països, la força de l’extrema dreta deriva, en bona mesura, del efecte de «buit polític» creat per l’absència d’unes forces d’esquerra estables, organitzades, ben armades ideològicament i culturalment, i amb programes viables. Siguin quins siguin els resultats aquest compte segueix pendent i és decisiu, no sols a França.
P. S.- Hi ha dues coses que m’han sorprès positivament d’aquesta campanya francesa. La primera ha estat constatar la vigència dels records, d’una memòria popular encara viva. L’adopció del terme «Front Popular», amb el seu dring viu, ha estat una bona troballa.
La segona ha estat comprovar que, com sovint succeeix amb les iniciatives polítiques fecundes, el Nou Front Popular ha començat a generar una iconografia pròpia. Es pot comprovar en aquesta iniciativa:
24×36, les affiches pour le Front Populaire 24.
