Raimon Obiols: L’apunt del dia/350 (Històries contrafactuals, polítiques catastròfiques)
Històries contrafactuals, polítiques catastròfiques
A vegades ens fem la pregunta «Què hauria passat si en comptes del que va passar hagués passat una altra cosa?». I si Hitler i Mussolini haguessin guanyat la segona guerra mundial? I si Franco hagués perdut la guerra civil?, etcètera. Les preguntes poden ser infinites, i els intents de resposta, fantasiosos o rigorosos, són abundants.
Des de fa anys tenen bona acollida els llibres d’història, novel·les, films i sèries contrafactuals. «S’anomena contrafactual», llegeixo a Viquipèdia, « a tot esdeveniment o a tota situació que no ha succeït en l’univers actualment observable per l’ésser humà, però que s’especula que podria haver succeït si s’haguessin donat determinades circumstàncies».
Un bon historiador britànic, Richard J. Evans, biògraf de Hobsbawm, va publicar fa deu anys un llibre («Altered Pasts: Counterfactuals in History», en castellà «Contrafactuales. ¿Y si todo hubiese sido diferente?») que explicava molt bé el fenòmen. És un llibre ple de referències erudites i curioses, molt entretingut i en ocasions francament divertit.
Evans esmenta dos il·lustres precedents antics de la literatura contrafactual. Un és l’historiador romà Titus Livi, que especulà sobre el que podria haver passat si Alexandre el Gran hagués conquerit Roma. L’altre és el «Tirant lo blanc», la novel·la de 1490 de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, que transcorre en un món on l’Imperi Bizantí ha derrotat l’Imperi Otomà i no a l’inrevés, com succeí.
Tenint en compte que el Tirant va ser escrit poques dècades després de la caiguda real de Constantinoble a mans dels turcs (el maig de 1453), Evans interpreta que la novel·la posa clarament de manifest la frustració i el «wishful thinking» (el desig conscient o inconscient) dels autors: haurien volgut que les coses anessin d’una altra manera i, a manca de canviar els fets, van canviar el relat. Aquesta és sovint la clau que explica la història contrafactual: l’anhel de refer i corregir la història real.
Napoleó, a l’illa de Santa Helena, on havia estat exiliat després de la seva derrota a Waterloo, especulava sobre què hauria passat si els russos no haguessin calat foc a Moscou quan la Grande Armée arribà a les portes de la ciutat. Deia que les seves forces haurien pogut hivernar i reposar a la ciutat i després «tan bon punt retornat el bon temps, jo hauria marxat sobre els meus enemics, els hauria vençut i m’hauria convertit en amo del seu imperi».
Un admirador francès de l’emperador, Louis Geoffroy, va anar més enllà. En un pamflet de 1836, «Napoléon et la conquête du monde», Bonaparte infligeix una derrota aclaparadora a l’exèrcit rus, captura el tsar Alexandre I, ocupa Suècia, ressuscita el regne de Polònia, consolida la conquesta d’Espanya, desembarca a la costa anglesa i polveritza un exèrcit britànic de 230.000 homes (batalla de Cambridge). Anglaterra s’incorpora a França i es divideix en vint-i-dos departaments francesos. El 1817, Prússia és esborrada del mapa i quatre anys més tard Napoleó derrota un gran exèrcit musulmà a Palestina i ocupa Jerusalem. No acaben aquí els èxits, perquè en una ràpida seqüència conquereix Àsia, estableix l’hegemonia sobre Àfrica i posa Amèrica sota control francès (a petició de tots els caps d’estat nord i sud-americans reunits en congrés a Panamà l’any 1827). El papa de Roma li confereix el títol de «Sa Toute-Puissance», i es torna a casar amb la seva estimada Josefina.
«Aquests relats fantàstics», escriu Evans, «són especialment atractius en moments d’ansietat política i cultural, d’ incertesa, de crisi o de decepció». La fantasia delirant del bonapartista Geoffroy, o la més elegant contrafactualitat de Martorell ho posen efectivament de manifest.
Els exercicis d’història i literatura contrafactuals, quan ténen uns mínims de versemblança i rigor, poden ser interessants i suggerents. Un relat contrafactual, si no és fruit de la pura fantasia, si planteja coses «que haurien pogut ser rigorosament possibles», permet suggerir noves visions pel que fa als fets, fenòmens i processos que realment succeïren. Permet ponderar més afinadament el pes relatiu de la contingència i dels elements condicionants o determinants. Pot aportar una perspectiva «moral», que ajudi a establir judicis de valor sobre les decisions, responsabilitats i conseqüències d’allò que realment va succeir.
El problema es presenta quan la fantasia, en comptes de focalitzar-se en el passat per a descriure històries contrafactuals, es projecta cap al futur per a inspirar polítiques contrafactuals. Perquè allò que és vàlid per a l’especulació històrica i la creació literària no ho és, en absolut, per a la política. Les polítiques contrafactuals, o bé volen enganyar a la gent o bé són pròpies d’il·luminats que ells mateixos s’enganyen. Són irremisiblement funestes i quan arriben a imposar-se solen tenir resultats calamitosos. Com diu Evans en el seu llibre, «un cop deixes sortir el geni contrafactual de la llàntia, pot passar qualsevol cosa».
P. S. – A Catalunya, on les polítiques contrafactuals han estat i son freqüents, la història contrafactual ho és menys. Victor Alba va publicar el llibre 1936-1976. Historia de la II República Española on el cop d’Estat de 1936 és desarticulat per la República, Espanya és envaïda pels nazis, i el govern republicà resisteix, primer des de Cadis i després des de les Canàries. Jaume Grau i la productora Mercuri van fer el documental ¡Viva la República!, que va emetre La Sexta i es pot veure a Youtube: la República sobreviu als colpistes de 1936 i a la invasió alemanya del 1941; Serrat representa a Espanya a Eurovisió 1968 cantant «La, la, la» en catalá; Juan Carlos Borbón és a Suïssa presidint el COI; Franco mor exiliat a Nicaràgua, i després de moltes vicissituds Aznar és president de la República i Rodríguez Zapatero presideix el govern: cohabiten a la francesa.
