Raimon Obiols: L’apunt del día/349 (El bolet del Procés, Gaziel i la maledicció del faraó)
El bolet del Procés, Gaziel i la maledicció del faraó
L’octubre de 2018, el digital Núvol va publicar una entrevista de Joan Burdeus a Jordi Graupera (aleshores candidat a l’alcaldia de Barcelona). Burdeus li preguntava: «Per què hauria de ser millor per al futur de Barcelona relligar-se amb la seva pròpia història i la seva especificitat catalana en comptes d’abraçar un cosmopolitisme postidentitari?» La resposta de Graupera començava així: «Per què sabem que hi ha bolets verinosos i d’altres comestibles amb all i julivert? Perquè algú els va provar abans que nosaltres. Un dels nostres instruments de supervivència més importants és la transmissió de la cultura».
Graupera hauria d’haver afegit: «… i la transmissió de la memòria». Sobretot de la memòria dels errors polítics que a Catalunya s’han comès, tan repetits al llarg dels segles. Ho constatava Maria Vila, que va ser número 2 de Graupera en la seva llista electoral, en una entrevista que Burdeus li va fer, també a Núvol: «Els catalans sempre cometem els mateixos errors, cíclicament».
Aquest comentari recorda el lament de Gaziel: «La historia de Catalunya és una historia desoladora, amarga com cap altra, d’un fracàs progressiu, constant, interminable…». Gaziel reflexionà sobre les equivocacions reiterades de la història política catalana i en va extreure unes conclusions desesperançades. Deplorava la «mil·lenària follia» de Catalunya cada vegada que aquesta tenia «les cartes a les mans». Ara som en un d’aquests moments i cometre nous errors polítics tindria conseqüències molt lamentables.
Creia Gaziel que a Catalunya tenim una incapacitat congènita, inesborrable, que ens condemna a repetir errors polítics cíclicament. És un parer fruit d’una època, d’una experiència concreta, d’una biografia precisa. No l’hauriem de considerar com la maledicció del faraó, com una condemna a perpetuïtat. Però parteix d’una constatació indiscutible: a Catalunya els errors polítics venen de lluny i han estat perseverants, fins avui mateix. La reflexió de Gaziel implicava la trista previsió que estem condemnats a repetir-los, a seguir donant voltes a una sínia eterna. No és estrany que el Procés reactualitzés aquell pronòstic, i que s’hagi evocat de nou aquests dies, vista la darrera sessió del Parlament.
Hi ha dues interpretacions totalment antagòniques sobre les causes del Procés. Uns diuen que va esclatar quan Catalunya quedà alliberada del dic de contenció de l’ambigüitat convergent. Maria Vila ho expressava així, en l’entrevista a Núvol que he esmentat: «Pujol fa que el conflicte no esclati. I quan ell deixa de ser president, no és casualitat que tot peti».
Altres sostenen la tesi simètricament contrària: el Procés és el producte d’un pla secret de Pujol, revelat en el document «Programa 2000» de 1990: «Cientos de millones de euros públicos gastados en la construcción de la «nación catalana» para sembrar el camino a la independencia», segons OK Diario.
En tot cas, a la tardor de 2017 es generà un bolet gegantí a Catalunya, el núvol del qual va ser visible arreu: el món ens mirà. Aquell enorme bolet («l’esdeveniment de més impacte en la política catalana i espanyola des de la transició», ha escrit Àstrid Barrio) no va sorgir en un tres i no res, a la impensada. No va ser el fruit d’una generació espontània, ni tampoc el resultat d’una calculada premeditació. Sorgí per la combinació de diversos factors: un terreny idoni, convenientment adobat; l’existència d’ancestrals micel·lis subterranis; l’exasperada i tenaç dispersió d’espores, clima propici, etc. És a dir, si passem de la micologia a la política: la combinació d’un contenciós de segles a partir d’uns fets diferencials establerts, d’un franquisme catalanòfob, d’ parell de dècades de nacionalisme conservador a la Generalitat (disposant d’inèdits mitjans de comunicació), de la involució aznarista, dels errors del Tripartit, de la fugida endavant convergent, de la sentència de l’Estatut, de la irrupció de les xarxes socials, de l’eficàcia activista de les entitats, de la reacció cega del govern Rajoy, etc. En aquest garbuix de fets encavalcats, on han proliferat els errors, definir una sola causa és un exercici arriscat.
La discussió sobre el Procés i les seves causes ha d’aspirar, com diu Àstrid Barrio, a «merèixer la veritat»: a escatir-ne causes i raons. Crec que faríem bé d’adoptar la metodologia que usava l’historiador Fernand Braudel en el seus grans estudis, usant la metàfora del mar per a distingir tres nivells: aigües profundes (persistència i confrontació de les identitats); corrents intermitges i movedisses (canvis econòmics, socials, culturals); onatge i escuma superficials (contingències, encerts i errors de la política).
És en la interrelació d’aquests nivells que es pot trobar la veritat sobre les causes i les conseqüències del Procés, i evitar la repetició d’errors. No estem fatalment condemnats a seguir disparant-nos trets al peu, a cops d’astúcia, ni a donar voltes a la sínia eternament. Les meditacions trasbalsades de Gaziel, que van ser escrites en moments molt traumàtics de la nostra vida col·lectiva, no les hem de considerar una maledicció faraònica. Les hem de llegir com una exhortació al realisme i a la contenció, com una crida a deslliurar-nos del retorn cíclic dels errors del passat.
P. S.- El risc d’aquesta repetició cíclica d’errors no és, evidentment, un patrimoni exclusiu nostre. Augmenta dramàticament a Europa. «La nova configuració del Parlament Europeu», escriu avui Marta Rebón, « transmet cert vertigen i una sensació de temps històric circular». A Catalunya, diu, «és moment de nedar a contracorrent de les dinàmiques polítiques que travessen Europa i construir un trencadís sense blocs atrinxerats».
El seu argument és convincent: «No es pot continuar insistint en les urnes com a solució quan aquestes acaben de llançar un crit difícil d’ignorar. I el clam ha arribat tant dels vots emesos com dels abstencionistes, no pocs d’ells conscients de les conseqüències de no anar al col·legi electoral. Paradoxalment, la millor manera de servir-nos que els partits tenen ara és evitar, amb la fórmula d’investidura que es faci valdre, que els catalans hagin de tornar aviat a votar».
