Raimon Obiols: L’apunt del dia/348: David Madí, «mentides fèrtils», «secrets feixucs» i Coca-Cola

David Madí: «mentides fèrtils», «secrets feixucs» i Coca-Cola

6 de juny de 2024

El 20 d’octubre de 2006, si anaves a comprar el diari al quiosc et regalaven un DVD que duia per títol «Confidencial.cat» i com a subtítol «Quan el preu d’una lluita pel poder és un país».  A la caràtula, un muntatge amb els retrats de Pasqual Maragall, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Saura, amb un aspecte de sinistres facinerosos inspirat en l’anunci del film L.A. Confidential. En segon pla, a la penombra, José Montilla. Títols dels capítols:  «El Govern repartit», «El darrer tango a Perpinyà», «El forat de la vergonya», «Una ombra en la obscuritat» (Montilla), «L’esperança» (Artur Mas). Van ser un milió de còpies repartides gratuïtament gràcies al babilònic finançament de la Convergència opulenta d’aleshores, la del 3%. L’impulsor d’aquella campanya, una de les primeres de segell trumpista que es van fer a Europa, va ser David Madí, aleshores la mà dreta de Mas (i corresponsable de la seva   insensata fugida endavant).

«A Catalunya reapareix David Madí», alertava abans d’ahir Enric Juliana. La reaparició es produeix en un moment d’augment de la pressió que sobre ERC exerceixen els post i neoconvergents (Mas, Madí, Llach, Comín, etc.), que intenten bloquejar tota possibilitat d’investidura al Parlament, forçar una repetició de les eleccions al Parlament, i fer una «llista conjunta» amb Puigdemont al davant (i amb una ERC subordinada, muda i a la gàbia).

Ho va exposar fa pocs dies Artur Mas («el nostre David Cameron», segons Jordi Amat), en un article al diari Ara.  Si els nacionalistes tornessin a manar a Catalunya, hi deia Mas, «durant un mínim de tres anys, hi hauria estabilitat a Madrid i a Catalunya».  D’això, David Madí, en un llibre que acaba de publicar, en diu «mentides fèrtils».

 Aquest llibre (Merèixer la victòria), confesso que l’he llegit amb alguns prejudicis, que en part s’han vist confirmats i en part desmentits. Madí (que sense modèstia es proclama «un gran especialista de la Segona guerra mundial») va posar un llibre seu anterior, de 2007, sota l’advocació del general Patton, a qui atribuïa  una dita bel·licosa i premonitòria del Procés: «Cap bastard ha guanyat una guerra morint per la seva pàtria. Només s’han guanyat guerres fent que molts altres estúpids bastards morin per la seva». 

Ara, amorosit (almenys literàriament) pels anys, per les circumstàncies de la vida i pels resultats del Procés («el balanç de guanys i pèrdues del procés és altament negatiu», afirma), Madí ha prescindit del seu general predilecte i s’ha aixoplugat en Churchill, posant en el frontispici del seu llibre una citació seva:   «En la guerra, determinació. En la derrota, fermesa. En la victòria, generositat. En la pau, bona voluntat». Ens en podem felicitar. Madí progressa adequadament.

En el llibre  planteja tres  alternatives a la  frustració  del Procés: “No fer res”, “Tornar-ho a fer”, o “Fer-ho diferent”. Descarta les dues primeres opcions: no fer res seria «l’escenari més fácil, perquè ens hi sabem moure perfectament», però seria penòs; també ho seria «tornar-ho a fer» (perquè significaria, escriu molt gràficament, «fer palanca amb un xurro»). 

Resta la tercera alternativa: fer-ho diferent. «L’alternativa a la via unilateral», proposa Madí, «és ser capaços de jugar a fons les palanques de poder per enfortir Catalunya».  Es tracta d’una nova versió del «peix al cove», aquesta vegada amb la promesa de peixos XXL.

Que es tracta d’un esquema de restauració neopujolista, Madí no ho dissimula. De fet, el seu llibre és una peça més d’un intent en curs de rehabilitació de  Jordi Pujol. Madí hi aporta la seva particular ofrena floral: «No tinc cap dubte que la historia l’absoldrà i que ben aviat es produirà un procés de recuperació de la seva figura». Fins i tot,  exuberant, s’apunta a  una eventual monumentalització del patriarca: «Ha estat un gegant». 

Ho mira de justificar amb un argument de resonàncies més nietzschianes que pròpiament churchil·lianes. Tracta d’exonerar dels seus afers a l’expresident, al seu fill Oriol («el millor de tots nosaltres») i a uns quants gegants més, afirmant  que «de vegades per fer el bé cal consentir el mal» i que aquest és «el feixuc secret que coneixen tots els que saben què és el poder».

Madí sembla dividir el món en tres grans categories: adinerats, encarregats i populatxo. Aquest darrer constitueix la majoria «infantil», que es deixa endur per les fantasies, i les dues primeres són la minoria «adulta», que coneix els secrets entrellats del poder (els encarregats, a mitges).

Els que modestament ens hem aproximat d’una manera o altra als àmbits del poder tenim dret a pensar que aquest tipus d’argumentació sol ser una manera pedant i autoindulgent d’envernissar l’obsessió per manar, i de camuflar l’execrable barreja de política, negocis i corrupció.

Vistos els resultats dels anys de convusió processista i contraprocessista, David Madí i Artur Mas deixen enrere (o en silenci) l’objectiu efervescent de la independència. Ara la fita proposada és la reconstrucció d’un «sistema català de poder» que  evidentment enyoren, i que Madí recorda com una suma de «poder cultural, poder econòmic, poder politic i poder institucional».

Aquell bingo l’havia aconseguit el pujolisme, recordava Madí en  el seu llibre de 2007, mitjançant un esquema tan polaritzador i totalitzador (per no usar un terme més brutal) que escruixeix, i que explica moltes coses dels desastres posteriors. Era, escrivia Madí, «l’equivalent de la fórmula química de la Coca-Cola: Catalunya = Pujol = CiU = catalanisme = Generalitat = prestigi de gestió = tots els catalans». 

Enyoradís d’aquella època, Madí vol i dol. D’una banda, voldria tornar-hi, i creu que això requereix acabar amb el  «quinquenni fratricidia» (la pugna insomne entre Junts i ERC), i imposar una «llista conjunta» sobiranista. Però, al mateix temps, el cos li demana guerra. Li surt, incontinent, l’instint de propietari. Li torna a la boca el regust de velles rancúnies ancestrals (com si fos un soci reviscut de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre); tírries contra els rabassaires, contra els peons i contra les criades rondinaires, que veu avui reencarnats, correlativament, en els rengles d’ ERC, del PSC i dels Comuns.

No pot superar, així, la temptació d’adreçar pulles als mateixos dirigents d’ERC que voldria seduir i recuperar com a aliats. En el seu llibre, Madí pateix per «l’equilibri emocional» d’Oriol Junqueras,  que amb la seva «intel·ligència vaticana (…) comparteix amb Duran i Lleida una concepció molt semblant de la praxi política».  En una tensa discussió a la Generalitat, comenta, Marta Rovira «va intervenir (…) amb alguna o altra llàgrima d’emoció melodramática, ningú sabia ben bé per què, però que difícilment amagava la raó principal subjacent: no acceptarien una llista conjunta encapçalada per Puigdemont». 

Són crítiques més moderades que les de fa anys, quan un Madí més en forma penetrava en territoris més íntims: «La dona de Carod-Rovira feia saber als catalans que el seu marit era un magnífic amant. Quan ho vaig llegir, em va venir al cap una frase mítica de Mikimoto sobre la monòtona vida sexual de les tortugues». Però les seves desdenyoses pinzellades actuals, adreçades als líders d’ERC, no semblen el millor mètode per a fer aliats.  

La clau que explica aquesta contradicció es troba en aquest fragment del llibre de Madí: «La dona del president Pujol, Marta Ferrusola, va ser molt criticada quan va afirmar en una entrevista que se sentia com si li haguessin entrat a casa, però certament va verbalizar una sensació que compartia molta gent del país». 

La clau és l’instint del propietari, la idea patrimonial del país i de la Generalitat. Segueix invariable, i no és exclusiva de Madí sinó d’un grup que va viure molts anys creient que el país i la Generalitat era seus, que «per fer el bé calia consentir el mal», i que  l’amor a la pàtria els eximia dels escrúpols morals de la gent corrent.

Cal parar molta atenció. Es proclamen adults, però no es pot excloure que facin nous disbarats, que hauríem de pagar a escot. 

P. S. – Núria Orriols ha entrevistat a Madí  al diari Ara. Criden l’atenció els comentaris dels lectors a l‘edició digital, la majoria molt crítics. Aquest, per exemple, epigramàtic: «Ja estan enxufant relat en vena. És igual quin. Tros de ‘pijo’».