Raimon Obiols: L’apunt del dia/345 (Europa i bona política, a vida o mort)
Europa i bona política, a vida o mort
25 de maig de 2024
«Hi ha moments a la història en què bascula el destí dels pobles, moments en què les civilitzacions s’eleven o es precipiten a l’abisme. Vivim un d’aquests moments decisius a Europa, el 2024». Així comença Philippe Glucksmann, el candidat socialista a les eleccions europees del de juny, un article-manifest que acaba de publicar-se.
I Emanuel Macron, el president de la República, ha dit el passat 25 d’abril, en un discurs a la Sorbona: «Hem de ser lúcids sobre el fet que, avui, la nostra Europa és mortal. Pot morir. Pot morir i depèn únicament d’allò que escollim».
Són paraules que recorden les de Paul Valéry, un segle enrere: «Nosaltres, civilitzacions, sabem ara que som mortals».
A França, el llenguatge de la política és més literari que a casa nostra. Sovint ens sona una mica excessiu, grandiloqüent. Ara bé, això no ens ha de confondre: aquest dramàtic i coincident diagnòstic de Glucksmann i Macron és exacte. Mai, des dels seus inicis, la Unió europea s’havia trobat acarada a unes alternatives tan dràstiques i dramàtiques, tan a vida o mort, com en el moment present.
Glucksmann planteja així la disjuntiva: «La guerra al nostre continent, el col·lapse climàtic, la crisi social, el rebuig de les institucions, la la ira que creix i la violència que s’estén, l’onada d’extrema dreta que colpeja les nostres nacions: estem submergits en el caos que els antics grecs situaven a l’origen i al final del món. La pregunta que sorgeix és, doncs, senzilla: estem vivint un principi o un final? És la renovació o la caiguda d’Europa?».
Basar la legitimitat de la Unió europea «en la memòria de les tragèdies passades i la necessitat d’evitar-ne el retorn», diu Glucksmann, és un recurs que ja no funciona. Cita Imre Kertész («la Constitució silenciosa, implícita, d’Europa, és la memòria, és l’experiència del segle XX») per concloure que no és en les tragèdies passades sinó «en les possibles tragèdies futures que poden venir, que de fet ja estan venint, i en la necessitat de prevenir-les, que Europa ha de basar la seva legitimitat».Evitar possibles tragèdies futures és la gran responsabilitat europea actual.
Neus Tomàs escrivia fa poc que insistir en el temor als partits d’ultradreta sense aportar alternatives, a la llarga és ineficaç i fins i tot contraproduent. Que hi ha avui un risc que prové de l’ultradreta és evident. Però més greu encara és el perill de caure en l’estimball de l’anomia.
Émile Durkheim, pare de la sociologia moderna, descrivia l’anomia com una condició d’inestabilitat de les societats que resulta de la ruptura dels lligams socials, de la dissolució d’un ordre moral compartit, de la manca de respostes efectives als problemes plantejats, de la manca de propòsits o ideals… Són perills més letals que la pròpia amenaça de l’extrema dreta.
Més perilloses que les burrades senils dels «trumps» i els «mileis», són les situacions que fan possible que els «trumps» i els «mileis» arribin a governar.
Per tal d’evitar les crisis anòmiques del nostre temps, els escarafalls i les fórmules del passat serveixen de ben poc. Calen respostes del nostre temps, al nostre abast. Més bona política, més Europa.
