Raimon Obiols: L’apunt del dia/344 (Glucksmann, el tamboret i la democràcia)
Glucksmann, el tamboret i la democràcia a Europa
24 de maig de 2024
A França, Raphaël Glucksmann és la sorpresa de la campanya de les europees. És un outsider que està refent electoralment el partit socialista (sota mínims des de 2017). A les enquestes, Glucksmann va pujant un punt per setmana, i se sitúa frec a frec de Valérie Hayer, la candidata macronista.
Fa tres anys vaig llegir un llibre de Glucksmann (Les enfants du vide) i en vaig parlar a El temps esquerp. És un llibre ben escrit, ple de referències curioses. Em va interessar el símil que Glucksmann establia entre una pintura de Caravaggio («Sant Mateu i l’àngel», que es troba a l’esglèsia de Sant Lluís dels francesos, a Roma) i la crisi actual de les democràcies liberals.
«Aquest quadre és, a primera vista, l’obra més endreçada del pintor rebel», escriu Glucksmann: «Tot és al seu lloc. Tot està ben lligat. Tot és elevat…». «Però si observes l’escena amb atenció», segueix, «la impressió d’harmonia i placidesa dona pas a la inquietud».
T’adones, en efecte, que el tamboret sobre el qual es recolza el genoll de Mateu es balanceja i que l’evangelista pot caure en qualsevol moment, arrosegant-ho tot en la seva caiguda.
Diu Glucksmann, amb tota la raó, que «el tamboret capgira totalment el sentit de l’obra. L’harmonia només era una il·lusió. En la Creació, tot és fràgil i friable, fins i tot l’escena més sagrada».
Afegeix que el quadre de Caravaggio «és la imatge perfecta de la democràcia liberal, un sistema polític que descansa, com el genoll de Mateu, sobre una base inestable. La seva mateixa fórmula revela la contradicció estructural que l’anima. El nom “democràcia” situa la primacia del col·lectiu sobre l’individual, santuaritza el que és comú. En canvi l’adjectiu “liberal” forma part de la tradició filosòfica oposada i santifica l’individu per damunt de la comunitat (…) És l’oscil·lació permanent entre aquests dos pols oposats allò que permet que les nostres societats siguin lliures i progressin».
Diu Glucksmann que les nostres societats oscilen «entre dos extrems que són les dues cares simètriques d’una mateixa mort: la utopia col·lectivista d’una banda, l’atomització social de l’altra», i que cal trobar un nou equilibri.
Hi ha una més que probable dimensió biogràfica en aquesta reflexió: Glucksmann és fill d’un nouveau philosophe que féu una oscil·lació extrema, descompassada, del maoisme al suport a Sarkozy. Però, francament, la comparació entre el tamboret de Mateu i l’estat de les nostres democràcies està molt ben vista.
No se n’ha de treure, aclareix Glucksmann, una conclusió equivocada: «Captar i corregir el moviment del tamboret de Mateu pressuposa la recerca del “terme mitjà”. Lluny de ser un centrisme tou, aquest “terme mitjà” pot esdevenir radical quan les circumstàncies ho demanen».
